Xavier Marcet
La superioritat moral condueix molts col·lectius i moltes persones a una mena d’ostentació moral (envers els altres) que cada dia és més insuportable.
La conseqüència de tot plegat és que cada cop hi ha més coses que estan prohibides, menys coses de les quals podem fer broma i moltes tones de pell prima per tot arreu. Cada dia hi ha més gent que ha fet de la superioritat moral un ofici.
Aquesta superiorat moral fàcilment esdevé dictadura moral quan, sense cap criteri contrastat per poder jutjar, a qualsevol persona sospitosa de no ser políticament correcta se la condemna a les xarxes socials com si es tractés d’una nova inquisició. Tot plegat porta a l’autocensura. És millor no complicar-se la vida davant dels que fan del sectarisme moral la seva professió. Criden molt. No es cansen mai de cridar.
Qualsevol crítica, per exemple de tipus professional, que hom es plantegi fer, de seguida passa pel tamís de la condició del destinatari si pertany a algun col·lectiu amb greuges històrics. La crítica professional es transforma mecànicament en un atac a la seva condició personal de gènere, de sexe, de religió (mentre no sigui la catòlica) o de la seva opció nutricional o de mobilitat.
També hi ha molta superiorat moral en aquells que, sense cap mena de dubte, s’asseuen al cantó correcte de la història a l’hora de fer política. El fanatisme sempre es nodreix de la superioritat moral. Personalment, crec que amb respecte i sentit comú n’hi hauria d’haver prou. De vegades, cal reparació històrica, hi estic d’acord. Respectar-nos els uns als altres i posar una mica de sentit comú. Respectar els altres no és compartir necessàriament el que pensen ni com viuen els altres. Però el respecte autèntic cap als altres és fonamental. Respectar tothom, sense tants neocatecismes. La superioritat moral es mostra en tot. En un ús d’un nou llenguatge artificial i recargolat, en la condemna de qualsevol cosa que soni a cotxes ni que siguin elèctrics, en les formes tradicionals de menjar, en qualsevol capteniment que no abdiqui d’una tradició cultural amarada dels cicles religiosos, en la impossibilitat de fer un humor que es rigui del mort i de qui el vetlla. Ja em perdonaran, a mi m’agradava l’humor de la sèrie “Little Britain”, feta per actors que es reien sovint d’ells mateixos i de molta altra gent. O gaudia molt amb els Monty Python i la seva irreverència supina. Un altre exemple. A alguns se’ls ha ocorregut modificar obres originals de la literatura per fer-les digeribles als que pregonen les noves veritats morals, com si una cosa fonamental no fos que la gent tingués capacitat de contextualitzar un text. Jutjar el passat des dels apriorismes del present és el nou esport. Als de la superioritat moral els agrada descontextualitzar. El que és políticament correcte també està ple de nous professionals. Gent que ha esdevingut la nova policia moral. Ens salvaran de tots els mals. Però ja em perdonaran si els dic que personalment crec que tanta superioritat moral ens disminueix.
Des del respecte, hauria de ser possible fer la crítica, la ironia o l’humor de tothom sobre tothom. Si no, la superiorat moral sempre recau sobre els mateixos. Els destinataris dels nous dogmes, que són tan intransigents o més que els antics, sempre són els mateixos. Necessitem construir un espai social de pluralitat i de respecte. En positiu. Però no cal tanta ostentació moral. Una mica més d’humilitat ens aniria millor. Aprendre dels altres sense voler imposar. No escudar-se en les legítimes diferències per encobrir incompetència o sectarisme. I quan hi ha un atac a algú, especialment per raons de la seva condició personal, sigui quina sigui, amb violència o falta de respecte intolerables, per descomptat que hi ha d’actuar la llei i la condemna moral ha de ser compartida. Amb tota sinceritat, crec que tenim una classe política que fàcilment s’apunta a totes les batalles emparades en aquest excés de superioritat moral. I deixen massa espai als populistes que després fan passar bou per bèstia grossa. Quan les societats perden el sentit de l’equilibri, sempre guanyen els que volen resoldre la complexitat amb testosterona. No podem deixar que l’excés de superioritat moral l’acabin aglutinant els extremistes.
Més que passar-nos la vida donant lliçons morals als altres, hauríem de passar-nos la vida respectant els altres i guardant-nos les lliçons per a la nostra pròpia coherència. Més que superioritat moral, necessitem viure més en autenticitat i naturalitat. Tant excés de superioritat moral ens portarà a una gran mediocritat. Com deia Javier Cercas fa poc a “La Contra” de “La Vanguardia”, tant de cel porta a l’infern.
