Marc Basté Alujas, editor del Diari de Terrassa
Contemporani de la Laura Benesey, ha estat un personatge cabdal de la cultura catalana contemporània.
No vaig conèixer personalment Josep Maria Espinàs i confesso que he llegit una part massa petita de la seva amplíssima bibliografia, a més dels seus articles periodístics a “El Periódico”, però tinc un record molt viu del primer cop que el vaig llegir: va ser el 1985, als 11 anys, a la biblioteca de Bàsica del Sant Nicolau, al carrer Jardí de Sabadell. Ho recordo bé perquè forma part d’una anècdota infantil que per algun motiu mai he oblidat i que devia tenir certa importància en la meva formació personal.
El cas és que havia tingut algunes diferències amb el David, un company de classe, i la cosa havia anat pujant de to a mesura que passaven els dies. L’escalada de malentesos (ni el David ni jo en recordem els motius!) va acabar amb una mena de duel infantil a l’hora del pati a la biblioteca de l’escola, on després d’un breu intercanvi d’arguments, vam arribar a les mans i vaig acabar una mica malparat –ja llavors quedava clar que jo era molt millor amb els arguments que no pas amb els punys, per dir-ho així. Aquella trifulga, que malgrat tot va ser bastant innocent, va acabar al despatx de la directora del Sant Nicolau, la Laura Benesey, i en aquell despatx es van fusionar dos referents que m’han acompanyat tota la vida, la mateixa Benesey i l’Espinàs.
La Laura (els alumnes li dèiem Laura, però la dimensió de la seva autoritat des de la perspectiva d’un nen d’11 anys era gegantina) ens va renyar, amb suavitat i dolçor, però amb una contundència moral inapel·lable, i ens va convidar a quedar-nos a la biblioteca després de classe per llegir Aprendre a conviure, de Josep Maria Espinàs, en l’edició que havia publicat Caixa de Sabadell l’any abans. Amb 11 anys i profundament avergonyit per haver decebut una persona que m’inspirava una autoritat tan aclaparadora, els valors de respecte, civilitat, comprensió i empatia que Espinàs explicava de forma tan planera van entrar directament a formar part de la meva consciència moral. Tant, que ho recordo com si fos avui.
La Laura Benesey i el Josep Maria Espinàs són dos exponents d’una generació de catalans que han deixat un llegat inabastable, però que ens han deixat orfes de referents morals. Ella, nascuda el 1926, va fugir de Barcelona el 1939 amb la seva família esquivant els atacs de l’aviació italiana, i va passar uns anys al camp de concentració d’Argelers, on va ajudar la seva mare a tenir cura dels infants. A la seva tornada a Barcelona, va dedicar la seva vida a l’ensenyament del català, ja en ple franquisme, i a la creació d’un model d’escola catalana moderna i de qualitat. Va arribar a Sabadell provinent de la barcelonina Betània, i va ser la directora del Sant Nicolau des de la seva fundació fins al 1989. Sempre recordo la seva mirada intel·ligent, autoritària i amorosa, curiosa i incisiva. Va morir el 25 de juliol de l’any passat.
Espinàs, contemporani de la Laura Benesey (nascut el 1927), ha estat un personatge cabdal de la cultura catalana contemporània i del rearmament moral i cultural de la Catalunya postfranquista.
Sempre en segon pla, sense jutjar, va ser un savi, un gran observador que discretament, sense pretensions ni protagonismes, va ajudar a forjar i difondre una idea de catalanitat cívica amb valors i arrels culturals profundes, progressista, moderna i oberta al món. Una idea de catalanitat cívica que forma part dels fonaments morals de la meva generació –els nascuts a mitjans dels setanta–, que actualment es troba òrfena de referents.
Per cert, la rivalitat amb el David va acabar bé. Molt poc després d’aquell episodi obscur ens vam fer amics altre cop –qui sap si gràcies a les lectures compartides d’Espinàs–, i encara avui és un dels meus grans amics, com la resta del grup d’amics i amigues del Sant Nicolau (de fet, el David és conegut per tenir molt bona memòria, i alguns dels detalls d’aquest article són de la seva collita…).
