Manel Larrosa i Eduard Jiménez
Segon article de la sèrie Sabadell, Terrassa: Davallada o canvi de rumb?
A la pregunta política “quin és el seu model de ciutat?”, s’acostuma a respondre amb una dosi de serveis públics, és a dir, amb redistribució; però la resposta ha d’incorporar producció, creació de recursos i complexitat social.
Si la riquesa de les nacions és el títol d’un reconegut llibre (Adam Smith, 1776) i un concepte econòmic, podem ara comparar les riqueses de les ciutats. Partim dels valors cadastrals actuals i ho centrem en el capital immobiliari. Les dades del 2021 ens aporten el quadre següent.
Entre els valors totals i els dels edificis d’activitat (indústria, comerç i oficines) quedaria el conjunt del parc residencial, el qual constitueix la major part del capital immobiliari. En els totals respectius de Terrassa i Sabadell, amb una població que és de l’ordre d’un octau de la barcelonina, assolim uns valors en els quals la capital és més rica pràcticament en un 70% més en mitjana per habitant. Els seus 74 mil euros per habitant destaquen per damunt dels nostres 45 i 41, respectivament. Aquest fet ha de ser reconegut com un factor d’acumulació històrica i de capitalitat. Si aquest factor és de llarga onada, els valors de Sant Cugat ja són més sorprenents, per tractar-se d’una població jove que ha crescut en els darrers quaranta anys. El seu valor per habitant ens més que duplica (94, respecte a 45 i 41), i sobrepassa àmpliament Barcelona (94 respecte a 74). El punt decisiu és el nou habitatge, per nou i per més car, però també sobresurt en les activitats. Podem, doncs, constatar que l’acumulació de capital immobiliari al Sant Cugat dels darrers anys ha estat un objectiu i destí sense comparació possible amb altres llocs.
Mataró, com ja s’havia plantejat, segueix molt paral·lelament la situació de Terrassa i Sabadell, però també en aquest punt Granollers destaca. Els seus valors són inferiors en el total (i en residència, per tant), però no en activitats respecte als de Terrassa i Sabadell, senyal que el seu creixement i presència a la regió ha prioritzat més el paper de localització d’activitat que el residencial. Però és novament en l’activitat que el cas de Sant Cugat s’emporta el premi, dobla Terrassa en capital per habitant i és un 60% superior a Sabadell. Avui dia, Sant Cugat, amb una població que és menys de la meitat de les de Sabadell o Terrassa, assoleix un capital total que s’hi acosta molt i que multiplica per quatre el total de Granollers, amb una població que és de l’ordre d’un 50% més.
Aparentment, tot es mou lentament en l’evolució de les ciutats, però constatem que amb la mirada d’unes poques dècades, tres o quatre com a màxim, els canvis han estat molt dinàmics. És geopolítica. Però les decisions i reorientacions d’aquesta política de llarga durada neixen en mecanismes de govern local i en previsions de gran escala territorial, com els plans del mateix nom. La gestió del dia a dia, l’urbanisme, pot ignorar del tot l’evolució del vaixell, però manté una orientació i un rumb sobre el qual, tanmateix, es pot actuar.
En els darreres dècades, tant Sabadell com Terrassa han mantingut una mirada molt més concentrada en el creixement residencial, amb alguns barris del tot nous, però han descuidat l’atenció sobre activitat, potser creient que això volia dir només polígons industrials, quan és més complex i profund. Podem constatar que Granollers i Sant Cugat almenys s’han nogut en un marc més ampli, o que la situació geogràfica, com és el cas de Sant Cugat, li ha atorgat opcions que altres no tenien, com per exemple una previsió de creixement enorme i sense comparació amb ningú més. Ens podem preguntar: pot canviar tot aquest rumb per simple voluntat? En absolut, però entre la inèrcia i la utopia hi ha un camp de gestió important, en el qual l’activitat i la superació de la simple ciutat residencial, que vol dir ciutat dormitori, hi ha un gran espai a recórrer.
A la pregunta política “quin és el seu model de ciutat?” s’acostuma a respondre amb una dosi de serveis públics, és a dir, amb redistribució; però la resposta ha d’incorporar producció, creació de recursos i complexitat social. Si les alcaldies fan de president d’associació de veïns local, la mirada és curta i només redistributiva, si, per contra, fan de veritable alcaldia, és obligada i prestigiosa una mirada més completa, una mirada, però que se’ls demana ben poc sovint, que és determinant.
Nota de l’Editor: Aquest article és el segon article d’una sèrie de quatre que publicarem en quatre dissabtes consecutius, conjuntament amb el Diari de Sabadell
