Manel Larrosa i Eduard Jiménez
Primer article de la sèrie Sabadell, Terrassa: Davallada o canvi de rumb?
Tant a Sabadell com a Terrassa no hem sabut modernitzar-nos i patim una davallada de primer ordre com a seus econòmiques.
Les identitats actuals de Terrassa i Sabadell són fruit de la sortida de la crisi del tèxtil dels anys setanta i de la consolidació de la inèrcia dels darrers quaranta anys, en els quals allò que érem ha passat a ser allò que som.
El canvi ja assoleix prou perspectiva històrica per fer-ne un retrat i un balanç i per entendre si avui es poden efectuar viratges o reorientacions de cara al futur.
En aquest temps hem renovat profundament els nostres nuclis interiors, perquè han desaparegut les velles fàbriques tèxtils, hem crescut en barris cap a la perifèria i hem ampliat població de l’ordre d’un quart en més. És cert que els nuclis del nostre rodal ho han fet encara més, tant els nuclis petits industrials com alguns de destacats que ja llueixen capitalitat, com és el cas de Cerdanyola o de Sant Cugat.
Anem, però, a les dades actuals per veure el nostre perfil i incorporem les altres dues capitals comarcals dins la regió, Mataró i Granollers, així com les dades de la mateixa capital, Barcelona.
Terrassa, Sabadell i Mataró ofereixen un perfil molt coincident, resultat de la reconversió de velles ciutats tèxtils, amb processos paral·lels. No obstant això, Granollers, que és industrialment recent, ofereix un altre panorama i, per contrast, un Sant Cugat emergeix amb força.
Avui, les nostres xifres de sostre industrial són inferiors a la mitja de tota la província, també ho són les d’oficines i en el conjunt de l’activitat econòmica. Vam ser centres industrials i econòmics, però difícilment es pot sostenir que avui dia ho som si ens situem per sota la mitjana de tota la província. I Granollers ens guanya en tots els camps i quasi ens duplica en valors de conjunt i en cada un dels tres camps components. Especialment significatiu és el seu pes comercial, fet d’un centre potent i sense el pes d’algunes superfícies comercials perifèriques com a Terrassa i Sabadell.
Tampoc Barcelona s’escapa al declivi, ja que els seus valors industrials són residuals, tot i que en oficines ens duplica, però en comerç assoleix xifres com les nostres i, segurament, la seva dinàmica econòmica s’explica per serveis i administracions al marge de les tres categories econòmiques recollides a la comparació.
En el fet d’oficines cal una atenció especial. Tendim a pensar que això és cosa de les grans capitals, però resulta que Granollers ens dobla en sostre per habitant, que Barcelona ens multiplica per 2,5, però que Sant Cugat ho fa per 5. Caldria reconèixer que avui l’activitat econòmica no són només fàbriques o magatzems, sinó que hi ha molta activitat en immobles, tipus oficina, en serveis lligats al món manufacturer i als serveis en general i que no tots ells radiquen a la capital. Terrassa, Sabadell o Mataró hem estat alienes a aquest fet de modernització. Tot i algun intent, com és el cas de l’Eix Macià de Sabadell, en conjunt, però, les oficines han passat de nosaltres, o nosaltres no hem sabut fer sòl d’aquesta activitat. Una activitat que existeix i que no és monopoli de la capital Barcelona. Per haver fracassat, podem constatar que ens hem situat per sota de la mitjana provincial. Ser ciutats de més de dos-cents mil habitants té un preu, que no paguen les altres ciutats com Granollers o Sant Cugat, o Barcelona per ser capital.
Oficines, o veritable activitat econòmica, no són el parc comercial de Sant Pau de Riu-sec a Sabadell, ni la previsió logística dels Bellots a Terrassa. Oficines són, més aviat, un potent entorn urbà, o de façana metropolitana, com han jugat Sant Cugat amb l’AP-7 i Cerdanyola al Parc de l’Alba.
La debilitat immobiliària, que no urbanística, d’un Eix Macià de Sabadell ens apareix com un factor de context i no del mateix lloc. Ningú de fora de Sabadell concep instal·lar-se dins de Sabadell, per una marca de visibilitat regional del nostre centre ciutat. I a Terrassa, tres quarts del mateix. Vam modernitzar els nostres centres fa trenta anys i ens hem aturat. Rodejats de polígons industrials que són la nostra deplorable imatge enfora, tant a Sabadell com a Terrassa no hem sabut modernitzar-nos i patim una davallada de primer ordre com a seus econòmiques, una davallada que ni Sant Pau de Riu-sec ni els Bellots poden resoldre. L’alternativa aniria per altres camins.
Nota de l’Editor: Aquest article és el primer d’una sèrie de quatre que publicarem en quatre dissabtes consecutius, conjuntament amb el Diari de Sabadell
