Carles Codina, professor de Ciències Socials de l’institut Montserrat Roig
Fa un parell de setmanes, l’alcalde de Madrid, José-Luis Martínez Almeida, en un acte d’homenatge a la Legió, va citar el carrer que porta el nom del seu fundador, el general Millán-Astray.
L’alcalde s’ha defensat aquests darrers dies de les acusacions llançades pel govern i l’oposició de realçar la figura del militar colpista argumentant que no es tractava d’una lloa, sinó d’una cita amb relació al nom d’un carrer batejat en honor del fundador del cos militar estranger. L’alcalde s’ha continuat defensant argumentant que la justícia ha avalat el nom del carrer i que la Llei de Memòria Històrica no pot ser aplicada perquè el nom al carrer se li va donar abans d’iniciar-se la Guerra Civil.
Permetin-me que faci una comparativa d’història ficció. Imaginin-se que a l’actual Alemanya democràtica existís un carrer a Berlín anomenat Hermann Göring i que en el decenni 1990-2000, quan la capital va ser governada per un alcalde conservador del partit de la CDU, se li hagués fet un homenatge atenent a la seva condició de comandant de la Luftwaffe (exèrcit de l’aire), però sense tenir en compte que havia fundat la Gestapo. I que després de les crítiques rebudes pel Partit Socialista Alemany s’hagués excusat en una suposada falta de rigor en la llei de memòria històrica alemanya tot apel·lant a la llibertat d’expressió.
Tota comparativa històrica és de mal fer, sobretot si es comparen fets històrics amb altres de política ficció, però no crec que la comparativa estigui gaire allunyada del que podria haver passat. Millán-Astray va ser un colpista que es va posar al costat de la cúpula militar revoltada el juliol del 1936, i la Legió va ser fonamental en l’èxit de l’alçament al Marroc.
La gran diferència entre la Monarquia Constitucional Espanyola i la República Alemanya, més enllà del nom de cada règim que fa la cosa, és de cultura democràtica i de legislació. L’apologia del nazisme està penada a Alemanya amb multes de presó. De fet, si alces la mà dreta fent la salutació a la romana incorres en un delicte. I existeix un consens social i polític en contra de l’apologia del III Reich i el nazisme. D’altra banda, la Llei d’Amnistia espanyola del 1977 va ser un dels pecats originals d’una Transició que ha protegit durant més de 40 anys els colpistes i els seus hereus, i que permet a les noves fornades de conservadors blaus menors i verds exaltats incórrer en barbaritats com la que estem comentant.
Malgrat que ens pesi, estem en un país que sacrifica el seu cap d’Estat i que el fa abdicar per tal que concentri tot el malestar envers la monarquia per descarregar i blanquejar el nou cap d’Estat, que té una cúpula judicial que trenca el principi de Montesquieu de la separació de poders, que protegeix el terrorisme d’Estat o impedeix l’extradició de criminals franquistes amb les mans tacades de sang, alhora que demana euroordres per a qui va permetre a la població catalana votar l’1 d’octubre del 2017.
La resposta que bufa en el vent potser no ha pogut fer caure l’estaca tot i que els temps estan canviant. La nostra lluita continua sent dir prou davant la barbàrie i demostrar el nostre antifeixisme denunciant homenatges infames que ens venen com a exercici de la llibertat d’expressió.
