Manel Larrosa, arquitecte urbanista
El nomenament com a conseller de Territori és com la Grossa de Nadal. Jo hauria dit que sí immediatament, al marge d’una legislatura començada i d’un termini incert. És una immensa oportunitat, si s’aprofita. Treure’n suc, però, implica escapar de les trampes del càrrec.
Juli Fernàndez segueix una tradició de freqüents consellers de Territori, procedents del Vallès, però que sovint no deixen en bon lloc els efectes sobre aquest espai. Dir Vallès no vol dir altra cosa que parlar d’una Catalunya més equilibrada respecte al monopoli barceloní i, clarament, fer-ho amb alguna cosa més que la usual retòrica buida.
Les trampes de la conselleria són: una inèrcia d’obres en curs que no variarà ni un mil·límetre, una màquina administrativa i funcionarial que és una llosa enorme, i un departament que sembla potent i només és un esquelet. Per exemple, tant reclamar el traspàs sencer de tot Rodalies i encara no han muntat, dotze anys després del traspàs dels serveis, una subdirecció general de Rodalies, amb quatre tècnics que se n’ocupin.
Així doncs, caldria que en Juli deixés el departament en mans del seu secretari general i que s’ocupés de les grans directrius de país, que llencés orientacions per als anys vinents i que ara només endegués petites obres molt transformadores. I tampoc no cal que l’erri amb l’encàrrec de grans plans, però sí que cal que es pronunciï sobre les grans orientacions de canvi, les quals, després, arrossegaran plans i projectes futurs. I, més encara, tampoc no podrà fer cap altra cosa, i millor que ho descobreixi aviat.
Repetim: el seu principal problema no és el país, ni tan sols Madrid, és el bloqueig que suposa un departament com un transatlàntic, pesat i aparent, però molt buit de pensament i sense agilitat de canvi. Un departament acompanyat d’una esquadra d’organismes i empreses públiques com una selva, òrgans gelosos i autàrquics, trinxeres de poder. Quines línies de futur pot emetre un conseller en aquesta situació i salvar-se de la trampa mortal? Doncs:
Afirmar la Catalunya ferroviària: tota a ample internacional, amb serveis de mitjana distància, xarxa integrada i interoperativa. Dir-ho no és fer-ho, és cert, però hi encamina.
Reclamar l’equitat a les inversions de l’Estat. No plorar pressupostos ni incompliments anuals, sinó fer balanç d’estocs acumulats. Mirada llarga i profunda, fer requeriment a l’Estat d’un tracte just en termes històrics, posar-lo nu davant la veritat.
Encarrilar el debat regional i metropolità de Catalunya, en el qual el Vallès té molt a ser.
Encara es podria continuar, però el resum és clar: ser lliure, fer pura política de crear sentit i horitzó. Ens hi juguem molt, ell el seu propi perfil polític, en aquesta segona oportunitat després d’alcalde, i nosaltres, el fet de poder creure encara en la política, almenys en la territorial. I el seu govern, si ell emet discurs territorial, posseirà discurs de país, ni més, ni menys. Hauríem de pensar que això mateix li deu haver encarregat el president.
I com que no tindrà ni cent dies de gràcia, en un govern que vol ser una reparació de l’anterior, li cal actuar i donar senyals des del primer moment. Cal que sigui conscient de l’enorme poder rebut, d’un camp impressionant.
Júpiter Fernàndez ha de tronar i ressonar fort, ampli i a llarg termini des de la cúspide, tot el contrari del silenci del seu antecessor, si és que realment vol exercir poder.
Però, tremolor de fons, no és soroll d’esquellots, compte! En síntesi, no et deixis enredar! Millor embolica fort, o seràs intranscendent.
