Ander Zurimendi, periodista
El traçat d’FGC crea municipis de rendes més altes que l’R4 de la Renfe, fet que explica un ús desigual del transport públic.
Dissabte passat, baixava a Barcelona en Ferrocarrils de la Generalitat (FG) quan, a l’estació de Sant Cugat, hi va pujar una mare jove, catalanoparlant, amb dues criatures juganeres. Alguna cosa va reaccionar dins meu, perquè vaig pensar: “Carai, se’m fa estrany veure quitxalla als ‘ferrocas’”. Perquè el que estava pensant és: als FGC no es veuen gaires nens i nenes petites. I també me’n vaig adonar: “Jo, on em trobo criatures, és quan baixo a Barna en Renfe”.
Parteixo d’aquesta percepció personal (basada més aviat en l’observació diària, que no pas en les estadístiques; no és més que una opinió), per plantejar la hipòtesi que la mobilitat és increïblement diferent segons la classe social –i el gènere– a què pertanyis. I és que el traçat d’FGC passa per municipis d’alt poder adquisitiu com Sant Cugat (i les parades Hospital General, Mira-sol, Valldoreix, La Floresta), així com Peu del Funicular i desemboca a Barcelona per l’“Upper Side” que representa Sarrià. En aquesta línia (inaugurada l’any 1929), tan sols trobem un municipi de rendes baixes: Rubí. El ramal de “Ferrocas” que parteix d’FGC no té cap municipi de rendes baixes, i sí un d’elevades: Sant Quirze.
Pel que fa a la línia R4 de la Renfe (que arriba a Terrassa l’any 1851), dona servei a municipis postindustrials com Barberà, Cerdanyola, Ripollet, Montcada i Reixac… I desemboca a Nou Barris, la Barcelona precària. La configuració socioeconòmica és del tot diferent tant per les rendes econòmiques com per la presència de persones migrades.
Això genera que un gran percentatge d’usuaris de l’R4 s’hagin de moure en transport públic obligatòriament, ja que directament no tenen cotxe (o la pujada de la benzina i la gratuïtat de la Renfe els anima a deixar-lo aparcat). I, per tant, són mercat captiu: pujaran al vagó de la Renfe en qualsevol cas. I no és un esforç menor, donat el caos diari en què està enfonsada la xarxa de Rodalies.
En el cas de Ferrocarrils, per contra, una majoria de famílies disposen de vehicle privat i rentes més altes. Així que, davant de qualsevol necessitat, poden optar per una alternativa de mobilitat. I és aquí quan crec que les parelles joves amb criatures opten per usar el cotxe abans que el tren.
Faig un matís important: estic parlant sense tenir nadons ni criatures. Però entenc que cada sortida de casa és una “liada” de logística. I que –si es pot materialment– mares i pares acaben preferint una certa comoditat. I no haver d’entrar amb el cotxet de nadons als vagons, tenir cura de les criatures en espais molt concorreguts, etc. Dit això, sense ànim de fer cap judici de valors, la constatació hi és: és habitual veure progenitors amb les criatures a la Renfe, i menys habitual a Ferrocarrils.
Evidentment, hi ha matisos. Com ara que a FGC sí que es veuen molts escolars de les escoles privades i concertades de l’extensa àrea de Sant Cugat i Sarrià, però esmenaria l’argument objectant que són adolescents amb l’edat d’autonomia superada i que es mouen sense els progenitors.
Aquest fet diferencial entre línies també es detecta en la presència de persones migrades. La Renfe és una llauna de sardines plena de “curreles” amb la seva granota reflectora, mans brutes. Mentre que la presència de persones migrades a FGC sembla inferior (a ulls de l’usuari), amb un perfil a més clarament feminitzat: dones treballadores en el sector de la neteja (tant de serveis com de llars) i de la cura tant de canalla com de gent gran (contracta o informal).
De fet, en la mobilitat dins les ciutats ja es constata un diferencial elevadíssim en l’ús de l’autobús públic entre homes i dones. A grans trets, mentre que l’home empra el cotxe familiar, la dona resta obligada a emprar la xarxa pública: dones mares que fan cures (o sigui, es desplacen amb el cotxe de nadó o amb criatures), dones grans, dones migrades, sense carnet…
A la classe, la nacionalitat i el gènere, es poden afegir altres categories com els índexs de lectura i l’ús idiomàtic. Tanmateix, ambdós estan relacionats amb la classe. Als FGC se sent més català que a la Renfe. I també s’hi veu més gent llegint diaris o llibres en paper. El concepte de lectura està en part associat a la presència del campus de la UAB al mateix traçat, mentre que l’ús del català està (crec) relacionat amb la menor rebuda de persones migrades les dècades que ens precedeixen.
De fet, la classe social determina els usos que fem de l’espai públic. També tenim altres exemples, com les piscines municipals. Si heu estat aquest estiu a Vallparadís, haureu observat una prominència de famílies migrades molt més elevada que el pes demogràfic. Igual que passa amb les piscines urbanes (cas de la Barceloneta). Qui en fa ús? Doncs famílies que no tenen disponibilitat de cotxe per sortir fora de la ciutat, ni segona residència on passar el dia (amb piscina o a la costa). Un cop més, això és una constatació, no pas cap signe de judici entre uns i altres.
Ara bé, res no és fruit de l’atzar, sinó que s’explica en termes de classe social.
