Xavier Marcet
Les ciutats també són una suma d’inèrcies i de revulsius. Una suma de continuïtats i de canvis. Una combinació de passió i de tedi.
Les ciutats són l’escenari per excel·lència. Les ciutats són un estat d’ànim (recordeu “New York, state of mind”). Les ciutats tenen monuments, arquitectura emblemàtica i carrers per oblidar. Sense símbols, les ciutats es dissolen en urbanismes anònims. Sense espais de trobada, les ciutats no tenen intel·ligència col·lectiva. Fa un any, algú a Terrassa va apostar per salvar un símbol, rescatar una trajectòria, mantenir una plaça oberta. Fa un any, el Diari de Terrassa va continuar sent diari i de Terrassa. N’estem agraïts. Apostar avui per fer diaris és gairebé una bogeria. Tenir diaris sembla una aventura del segle XX. Sempre parlem d’innovació i d’emprenedoria, però és més còmode fer-ho amb els diners dels altres. Quan algú arrisca diners en una empresa que va més enllà del seu rendiment corporatiu i té un alt impacte social, parla amb l’exemple.
Els diaris convencionals en el món de les xarxes socials continuen sent pals de paller per definir el sentit de comunitat. El món és analògic i digital, com ara ho és el Diari de Terrassa. La història del Diari no va començar fa un any, en aquest format es publica des del 1977, fa 45 anys, i cal tenir un record agraït per als que van fer aquell trajecte, però el revulsiu del darrer any ha estat molt important, en l’enfocament, en el disseny, en la digitalització, i en la cura dels continguts. El miracle continua. Renéixer l’any de la pandèmia no era el millor context. Recordarem la presentació de la nova etapa a les Esglésies de Sant Pere en una de les oscil·lacions de la pandèmia com un acte encara marcat per les mascaretes i les salutacions impossibles. Tots sabíem que sense el Diari de Terrassa, i amb tot el respecte pels altres mitjans, el buit comunicatiu a la ciutat seria molt evident. Tenim un any al darrere i tant de bo que molts anys al davant.
Les ciutats com Terrassa dibuixen realitats complexes. És normal que reuneixin mirades plurals sobre elles mateixes. Tenir un diari de referència ajuda el contrast. És un mirall dels lideratges i de les mediocritats. Les notícies del dia a dia acaben dibuixant una perspectiva de si la ciutat té algun fil conductor que la porti a una visió més poderosa, o notícia a notícia es constata com la ciutat viu en una mena d’inèrcia amb poques i esfilagarsades agendes realment carregades de sentit.
Però més enllà de la política local, una de les coses que més m’ha agradat del nou disseny del Diari és la forma de donar veu a persones més o menys anònimes de la ciutat. Fer comunitat també és això, enriquir el trencaclosques de personalitats que configuren la ciutat. Una de les coses més importants és com un diari equilibra la veu de les minories hiperactives amb la de majories menys actives en la seva projecció i sap llegir la ciutat en la seva evolució. Prendre el pols de la ciutat no és un exercici fàcil, el dia a dia, a la vegada que teixeix lentament la història, tendeix a distorsionar les perspectives des de les mirades curtes.
Terrassa corre el risc de diluir la seva personalitat en el magma metropolità. Tenir un diari local de referència és una forma de reforçar una personalitat i un perímetre físic i mental que ens allunya de ser un barri connectat per autopistes a la ciutat central. Terrassa necessita saber on va, augmentar la seva singularitat, potenciar lideratges que l’ajudin a ser un espai de més oportunitats per a com més terrassencs millor. I tot això amb un diari és senzillament molt més viable. Tanmateix, necessitem més coses, però tenir el Diari, mantenir la capçalera, ens hi ajuda molt.
