Xavier Marcet
La presentació del llibre de Manuel Royes em va donar l’oportunitat de pensar la ciutat en perspectiva històrica i fer aquestes quatre notes que els comparteixo.
La nostra mirada del passat recent és encara sobretot del segle XX. I per a Terrassa el segle XX fou un temps bastant cap i cua. Les grans transformacions varen passar a inici i a final de segle. Al mig bàsicament hi va haver conflicte i mediocritat.
La Terrassa d’inicis del segle XX és la ciutat modernista. És el llegat de Muncunill i alguns arquitectes més que varen rescatar de la mediocritat la ciutat que havia de desplegar-se caòticament en la segona meitat de segle. Era la ciutat industrial per excel·lència, la idealitzada ciutat del fum de l’oda del poeta local Pere Antoni Ventalló (la versió local de l’“Oda a Barcelona” de Verdaguer o de Maragall) del 1904. Només tres anys després es començava a construir el Vapor Aymerich, Amat i Jover, una de les joies del Modernisme a Catalunya obra de Muncunill. Avui ens horroritzem només de pensar en el concepte de ciutat del fum, avui volem tot al contrari, però aleshores les xemeneies es llegien només en clau de prosperitat. La Primera Guerra Mundial va ser l’època de la gran esplendor econòmica de Terrassa, afavorida pel context de la confrontació europea. És el moment de la creació de les grans societats anònimes. És també el moment d’esplendor del salisme, de la màxima influència d’Alfons Sala, que ja havia estat l’impulsor de l’Escola Industrial el 1902 i del relligament comarcal a través de la xarxa de carreteres locals que es va promoure. Als primers vint anys de segle li devem quatre grans coses: la consolidació d’una indústria tèxtil llanera líder a Espanya, l’Escola Industrial, l’arquitectura modernista i el tren de baix (que complementava l’estació del nord de la ciutat). Tanmateix, aquesta prosperitat estava corcada. Als anys vint, amb el Pistolerisme, ja va esclatar una conflictivitat social que aniria progressivament radical i violenta. I la prosperitat va tenir també el seu primer gran entrebanc amb l’ensulsiada del Banc de Terrassa, que de ser el segon banc més important de Catalunya va anar a la fallida. La construcció del Gran Casino (Muncunill, 1920) era per certificar la festa grossa que havia suposat la Guerra Europea, però va coincidir amb l’inici d’una llarga etapa de problemes.
Terrassa ja no torna a tenir una transformació similar fins als darrers vint anys del segle XX. Però així com a inicis de segle l’impuls va ser bàsicament privat, a finals de segle l’impuls va ser bàsicament públic. Què va passar entremig? Bàsicament, dues coses. La ciutat va tenir un sotrac emocional duríssim als anys trenta amb una gran conflictivitat política i social i amb una Guerra Civil amb moltíssima violència a la rereguarda i amb una repressió franquista molt dura. Anys foscos. I la ciutat va canviar d’escala a partir de la dècada dels cinquanta. La indústria tèxtil va continuar sent un gran tractor d’immigració del sud d’Espanya especialment i la ciutat va desplegar un creixement caòtic i especulatiu. La ciutat que va veure néixer la democràcia era una ciutat feta i deixada estar. L’únic llegat molt important havia estat la creació de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers de Terrassa el 1957. Per deixar perdre, fins i tot la ciutat va deixar perdre ser la seu de la Universitat Autònoma o retenir seus tan importants com la de Hewlett Packard. Els anys setanta i vuitanta foren els de l’ensorrament quasi absolut de la indústria tèxtil, la que havia mogut la ciutat en els darrers 200 anys.
L’Ajuntament democràtic del 1979, presidit per Manuel Royes fins al 2002, va ser el gran motor de transformació i dignificació de la ciutat contemporània. Van ser els anys del soterrament de les vies del tren, de la dignificació dels barris, de les àrees de millora urbana als espais dels antics vapors, de la peatonalització del centre, del parc de Vallparadís, de l’expansió del campus universitari, de la connexió amb Barcelona per Vallvidrera i de l’eix de la C-16 cap a la Catalunya interior. Anys de reactivació cultural (el jazz, els castellers) i esportiva. El moment de màxima influència de l’etapa Royes fou la celebració dels Jocs Olímpics del 1992. Royes havia esdevingut el polític local més important del segle, les transformacions impulsades en els seus mandats com a alcalde tenien una importància que anava molt més enllà que la influència de Sala i els salistes a inicis de segle. Royes va recosir la ciutat i va liderar una ciutat amb una conflictivitat social existent però atenuada. De l’etapa Royes només van quedar a faltar dos elements determinants. La reactivació industrial no es va produir, al contrari, el lideratge de la ciutat en termes econòmics va passar a mans dels immobiliaris i constructors, i Terrassa, com que no tenia el quart cinturó (el que feu que la Sony s’instal·lés a Viladecavalls), va perdre la seva potència industrial en favor de l’eix de la B30.
Mirar el segle XX a Terrassa, així, amb línies gruixudes i per tant imperfectes, ens dona aquesta sensació de cap i cua al segle XX, el que els primers i els darrers vint anys de segle van ser els realment decisius.
