Carles Codina, Professor de Ciències Socials de l’institut Montserrat Roig
Per als que som lletraferits i comprem i llegim llibres durant tot l’any, la festa de Sant Jordi és una oportunitat per gaudir d’una dimensió lúdica que va més enllà de l’estona de capteniment i introspecció que comporta aïllar-se del món amb un llibre a les mans.
És una festa en majúscules perquè celebra no només l’equivalent en primavera de la diada nacional, sinó perquè constata que la Galàxia Gutenberg encara està viva i amb una mala salut de ferro (a qui se li acudiria regalar un llibre digital per Sant Jordi juntament amb la rosa?).
A Terrassa les parades de llibres de la Vella (i des de fa uns quants anys també al Raval, on es concentren entitats i partits polítics) suposen una densitat i concentració de novetats editorials que fan que la festa sigui diferent de la de Barcelona: mentre que a casa nostra ens movem en cercles i ens escapem radialment cap a les llibreries quan no trobem el llibre desitjat, a Barcelona es viu en vertical, passejant amunt i avall per la Rambla. Aquest microclima egarenc és especial, i si surt el sol i pots quedar amb la família i les amistats per veure les actuacions de cultura popular del vespre, es converteix en un dels millors dies col·lectius de l’any. Que un país sencer es bolqui un dia a la cultura escrita és un èxit humà es miri com es miri. També té un costat fosc i mercantilista que va des de les publicacions d’obres de personatges mediàtics que segurament han llegit poc al llarg de la seva vida pública televisiva, fins a l’atorgament de premis fets especialment per aquestes dates per tal de no perdre passada.
Continuant amb aquesta duplicitat, no puc treure’m del cap les paraules que el Pol Guasch va proclamar amb la resistència d’un vímet al vent el Sant Jordi de l’any passat (si no les heu sentit o llegit, no us les podeu perdre): “A la literatura no hi ha pactes ni concessions. A la literatura no es negocia amb el racisme. No es mercadeja amb la persecució de les llengües. No es ven el text al millor postor. No s’enganya en nom del propi interès. La literatura eixampla i no constreny”. Aquest humanisme desacomplexat, fresc i valent és el que he trobat en dos llibres que he llegit i que recomano ferventment. Es tracta de “L’Imperi del dolor. La història secreta de la dinastia Sackler”, de Patrick Radden Keefe (Edicions del Periscopi, 2021), i “La Humanitat. Una història d’esperança”, de Rutger Bregman (Empúries, 2021).
Es tracta de dos llibres que tracten qüestions profundes de la naturalesa humana pensats i escrits per a tots els públics. “L’imperi del dolor” és una investigació minuciosa dels culpables del que als EUA s’ha anomenat “la crisi dels opioides” i que va arrasar les comunitats americanes a partir del consum generalitzat de l’OxyContin, una pastilla d’absorció lenta a base d’opi receptada per al dolor crònic i que la família Sackler, propietària de l’empresa farmacèutica Purdue que la fabricava, es va escarrassar durant els vint anys que la van estar distribuint, a augmentar-ne les vendes sabent l’addicció que comportava. Es calcula que entre quatre-centes mil i mig milió de persones van perdre la vida a causa de sobredosis derivades de l’addicció als opioides. El llibre és un excel·lent recorregut per la història americana des dels anys 30 del segle XX fins a l’actualitat. La investigació de Radden Keefe posa al descobert com la dinastia Sackler va amagar la seva responsabilitat criminal sota l’aparença de l’èxit empresarial i la filantropia.
L’assaig de no-ficció de Radden (expressió que utilitza el seu autor per definir la seva obra) podria ser perfectament un estudi de cas del llibre de Rutger Bregman. El pensador holandès fa un exercici d’humanisme positiu a “La Humanitat”. Seguint l’estudi de diferents contextos històrics i situacions humanes, com ara la història real que s’amaga darrere l’obra “El senyor de les mosques”, de William Golding o la revisió crítica dels estudis psicològics que Philip Zimbardo va fer a partir dels anys 70 del segle XX, Bregman conclou que la humanitat és fonamentalment bona. Aquesta conclusió aparentment naïf, si tenim en compte la mort i destrucció que va sembrar el segle XX, la recolza en nombroses anàlisis que confirmen el que diu la cita de Txékhov que encapçala el llibre: “L’home serà millor quan li ensenyis com és”. En la discussió entre Hobbes (l’home és un llop per a l’home) i Rousseau (l’home neix bo i és la societat la que el corromp), Bregman es decanta per l’il·lustrat francès. Són certes pràctiques i estructures de les civilitzacions les que fan de l’ésser humà un enemic d’ell mateix quan aquestes estructures generen una diferència de poder, i els individus amb poder s’aprofiten del seu estatus per mantenir-lo a expenses de qui està per sota.
Certament, no es tracta d’una proposta nova. Marx al segle XIX, Gramsci a principis del XX, Foucault a la segona meitat del XX i ara Zizeck, per posar alguns exemples, ja n’han parlat amb escreix apuntant en les seves anàlisis la injustícia estructural del món occidental. El que fan Radden i Bregman en les seves obres respectives és mostrar un bri de llum amb un llenguatge planer i amb un estil periodístic narratiu vigorós, valent i optimista. Venen a dir que malgrat tots els malgrats, hi ha motius per a l’esperança. Venen a dir que si la bondat preval per damunt de la injustícia i que si la maldat ve més donada pel context que per una suposada caiguda o expulsió del Paradís, serà denunciant les pràctiques corruptes i mostrant allò que tenim de bo que ens en sortirem com a espècie. En aquests moments de conflicte armat dins d’Europa, sortint dels dos anys de pandèmia i amb les crisis de recursos i mediambiental que es preveuen, aquests dos llibres són apostes per continuar lluitant i canviar el que no ens agrada. Posem-nos-hi. Bona diada!
