Xavier Marcet
Agraeixo molt a Jaume Valls que em convidés a escriure el pròleg del seu llibre sobre Manuel Royes.
El llibre és un compendi del binomi Royes -Terrassa. Valls va viure l’alcaldia de Royes des del mateix Ajuntament i més enllà de l’ofici i posa la proximitat de les coses viscudes. El llibre emmarca el darrer tram de la Terrassa del segle XX. Una etapa efervescent de la ciutat. Vist en perspectiva, hom té la sensació, que a la ciutat no és que es fes alguna cosa més, és que es feien moltes coses més. Tanmateix, era un altre moment, si es vol fundacional per l’Ajuntament i la democràcia retrobada, però els actors polítics de la ciutat també tenien un altre perfil i un nivell d’influència més enllà de la ciutat extraordinari. A Royes se’l recordarà com el gran alcalde de Terrassa del segle XX i com el seu polític més influent junt amb Alfons Sala que la ciutat ha tingut. Els deixo alguns paràgrafs del pròleg que Jaume Valls va tenir a bé, demanar-me:
“No hi ha cap polític terrassenc que pugui exhibir un llegat com el de Manuel Royes. L’altra alcaldia de llarga durada fou la de Josep Clapés en els anys cinquanta i seixanta i no tingué res a veure. Royes va aprofitar l’embranzida dels ajuntaments democràtics i li va saber donar un segell singular. Més que un gran estratega o un gran pensador, de seguida es va mostrar com un gran pragmàtic. Si es vol, un pragmàtic amb valors, la qual cosa no és menor. La transformació de la Terrassa física, urbanística, es fa en els seus mandats i Jaume Valls la desgrana perfectament: soterrament dels trens, Parc de Vallparadís, àrees de millora urbana i dignificació dels barris, conversió en zona de vianants del centre històric, túnels de Vallvidrera, C-16, Campus Universitari, Museu de la Ciència i de la Tècnica, etc.
El llegat de Royes és haver canviat la cara i l’estructura a una ciutat que va sortir del franquisme molt desmanegada. Royes va heretar una ciutat en la qual la indústria tèxtil s’esfondrava literalment i va llegar una ciutat econòmicament molt més diversificada i on els constructors i immobiliaris van recollir el testimoni dels empresaris clàssics del tèxtil llaner. La ciutat va créixer més de cinquanta mil habitants en els seus anys d’alcalde.
La celebració dels Jocs Olímpics a Terrassa van ser el moment culminant dels seus mandats, on la seva influència dintre i fora de la ciutat era decisiva. El 1991, un any abans dels Jocs, va impulsar l’únic Pla estratègic amb cara i ulls que Terrassa ha tingut, amb una visió clara del futur de la ciutat: indústria, universitat i cultura. Com tothom que hagi estat vint-i-tres anys a una alcaldia la seva obra admet crítiques, però m’atreviria a dir, que tenen més a veure amb la lletra menuda que amb l’estructura i impacte de les obres dels equips municipals que va liderar. Potser si Alfons Sala no hagués creat el salisme, un veritable bloc de poder que per períodes va tenir un fort consens social, no parlaríem de Royisme. Però és temptador crear el relat que la Terrassa dels darrers cent quaranta anys ha tingut dos grans moviments polítics amb indubtable segell local, el Salisme i el Royisme. Si Alfons Sala era el representant genuí dels industrials i va apostar per construir la ciutat des del lideratge privat, Royes va apostar sempre per liderar la ciutat des del públic, tot i la seva aliança amb l’empresariat a través de Prointesa.
El salisme va tenir un alt impacte amb l’arribada de l’Escola Industrial i amb les infraestructures que van relligar la comarca. El royisme va transformar la ciutat. Sala va ser oscil·lant políticament, progressivament conservador, va evolucionar des de posicions liberals a un monarquisme tancat. Royes va estar sempre al PSC, però va saber ampliar molt el perímetre natural de l’electorat socialista clàssic. En els millors anys del mandat de Royes, finals del vuitanta i inicis dels noranta, sense arribar a crear un moviment transversal hegemònic, va ampliar molt el perímetre electoral i va actuar com una força vertebradora de la ciutat, com el partit “catch all” a nivell local. Royes no es va moure mai del PSC i va tenir una gran influència fora de Terrassa, des de la seva posició de President de la Diputació i responsable de política municipal del PSC, el que Valls en el llibre en diu “alcalde d’alcaldes”. Royes va ser hàbil en el PSC, es va moure amb habilitat entre els maragallistes i els capitans del Baix Llobregat (una altra mena de salistes). Políticament, va saber estar on tocava sempre i va saber quan calia nedar i guardar la roba. Alfons Sala i Manuel Royes ha estat els dos polítics més significatius de la Terrassa contemporània, tots dos van compartir el fet d’haver estat presidents de la Diputació de Barcelona. Sala, més o menys forçat a tancar-la en la Dictadura de Primo de Rivera i Manuel Royes per transformar-la i donar-li una gran projecció”.
