Xavier Marcet
Formar-se no és difícil. Aprendre requereix esforç personal. Desaprendre és el més difícil de tot. Formar-se, aprendre i desaprendre formen part del mateix ecosistema d’aprenentatge.
Normalment, una part d’aprendre té a veure amb formar-se, anar a classe, o seguir un curs en línia. Però un pot anar a classe i no aprendre. Ja fa molts anys que en l’educació es va posar de moda dir que calia passar del “teaching” al “learning”. Ho vaig aprendre a Califòrnia fa trenta anys, em va quedar clavada aquesta idea en una visita a Stanford. Una organització pot decretar que tothom es vagi a formar, però aprendre és una decisió personal que no està exempta d’esforç. Respecte de la formació és obvi que ha d’estar pensada per a l’aprenentatge, que ha de ser una atractiva invitació a l’aprenentatge. No sempre és així.
De vegades m’he trobat universitats que fan la sensació que la formació respon més als interessos dels que treballen a la universitat que dels estudiants i especialment de com els canviarà la vida als estudiants al llarg dels anys. Moltes escoles i moltes universitats estan repensant la forma de facilitar l’aprenentatge des de la formació que ofereixen. Per sort, hi ha molta gent pensant en innovació educativa. No cal dir que això té a veure amb opcions que dona la tecnologia, però també amb opcions que dona l’experiència. Per exemple, jo soc un fervent defensor de les classes magistrals, amb una única condició, que siguin magistrals de veritat. Tots recordem professors que oferíem una formació de la qual apreníem. Jo avui pagaria diners per tornar a escoltar una classe de matemàtiques del professor Rajadell de l’Escola Pia, o una classe de filosofia del Pare Carles Mascaró o les classes del professor Josep Fontana a la Facultat d’Història de la UAB o de Henry Chesbrough a la Haas de la Universitat de Berkeley. Eren formacions que hem recordat tota la vida i que ens han permès aprendre. La formació, si és molt bona, pot ser la infraestructura de l’aprenentatge.
Aprendre pot ser el fil conductor de la nostra vida. Créixer en gran part vol dir aprendre i operativitzar el que has après. Créixer gràcies a aprendre és alimentar nous coneixements, construir-te noves competències, estar a llocs inspiradors, relacionar-te amb gent que et porta la teva millor versió. Aprendre és pensar per compte propi i explorar. Aprendre és convertir una actitud en eines per resoldre problemes o enfrontar dilemes, o simplement aprendre per gaudir de l’art o de la literatura (aprendre també de la utilitat d’allò inútil, tal com ens ensenya Ordine). Aprendre és fer, és provar el “learning by doing”. Aprendre és el millor antienvelliment. Quan deixes d’aprendre, envelleixes de cop. Dimiteixes d’actualitzar-te. Estar vinculat a un ecosistema d’aprenentatge, que comença a la família, que ha de continuar a les organitzacions on treballem, i les universitats i les escoles de negoci han de ser ecosistemes d’aprenentatge, més que no pas ecosistemes de formació. En un món que canvia al ritme del nostre, per les tecnologies, per les formes de treballar, no estar vinculat a ecosistemes potents d’aprenentatge és dramàtic. Un dels nostres problemes socials més greus és la gent que no està vinculada a ecosistemes d’aprenentatge. Aquí hi ha la nova escletxa social rotunda, sagnant. Ja no es tracta només de tenir accés a coneixements. Es tracta d’aprendre. Tanmateix, aprendre a aprendre fa molt de temps que diem que és la funció fonamental de les escoles. Per això cada cop més parlarem de “learnability”, de la nostra habilitat per aprendre com a factor diferencial de les persones.
Més enllà d’aprendre i quasi com una part de l’ecosistema personal d’aprendre, hi ha desaprendre. És a dir, la capacitat d’adonar-nos que alguns coneixements, habilitats o competències que ens han estat útils, que han estat un cert secret de l’èxit personal, deixen de ser efectives i cal anar-les apagant i revisant. Desaprendre és més difícil que aprendre. Genera més inseguretat. Cal desaprendre-ho tot? Seria una absoluta barbaritat. Per això cal tenir molta humilitat per saber el que necessitem anar desaprenent (ens queda, no ho oblidem, però ja no és el nostre recurs habitual) i el que és nou que anem aprenent. Així com aprendre requereix esforç, desaprendre requereix molta humilitat.
Aprendre és el fil conductor de la vida per a molta gent. Mentre aprenem ens sentim créixer. Quan ja no aprenem, sentim que les coses perden sentit. Aprendre és el motor. Si no desaprenem, aquest motor fa “la perla”, és a dir, falla. Aprendre és un homenatge a la vida i un acte de respecte a nosaltres mateixos.
