Carles Codina, professor de Ciències Socials d’ESO i batxillerat a l’institut Montserrat Roig
Fa dies que els mitjans de comunicació han començat a parlar de la vaga de cinc dies del professorat que els sindicats han convocat per avui mateix i els dies 16, 17, 29 i 30 de març.
És interessant veure com les notícies relacionades amb aquesta vaga han passat de la demonització del professorat, que segons molts mitjans no vol treballar el juliol, a començar a fer la llista de les raons que han fet que ens hàgim tornat a mobilitzar massivament per primera vegada des de les vagues de l’època Rigau per les retallades.
Qui es vulgui informar, té suficients mitjans i comunicacions de sindicats i de moviments per saber les raons reals que ens han portat a una situació tan extrema.
El nou Departament d’Educació té ganes de fer coses, i les vol fer ràpidament. I ja sabem que les presses són males conselleres, però encara més si parlem d’educació. Al nostre país petit hem tingut massa canvis educatius en pocs anys, i aquestes reformes legislatives, que tenen tot el sentit, ja que cal que ens anem adaptant als nous temps, són també un daltabaix per tal que el professorat puguem apreciar fins a quin punt els canvis legislatius que traslladem a la nostra tasca educativa són una bona eina per a la formació del nostre alumnat.
Ningú nega que el domini de la digitalització ha de ser un punt estratègic en l’ensenyament, com tampoc que el domini del català per part del professorat ha de ser una eina per millorar el català de l’alumnat, i també molts creiem que el treball globalitzat s’ha d’introduir a secundària per tal que els i les especialistes puguem treballar cooperativament i presentar al nostre alumnat projectes que apel·len a la seva realitat i així puguem llençar-los reptes que estiguin relacionats amb el món real (mitjançant l’anomenada metodologia de l’Aprenentatge Basat en Projectes o Problemes, ABP o PBL en anglès, és a dir, Problems Based Learning). El canvi de calendari podria ser una bona eina, ja que segons els informes del Consell Educatiu de Catalunya l’avançament de l’entrada a l’escola suposa millorar l’equitat de l’alumnat. I també tocava d’una vegada començar a fer el batxillerat més competencial, camí que s’haurà d’acompanyar per canviar la selectivitat (PAAU, Proves d’Aptitud per a l’Accés a la Universitat) i que sigui no només una eina classificadora de l’alumnat que vol accedir a la universitat, sinó una eina més de l’etapa educativa postobligatòria amb entitat pròpia, el batxillerat, i que permeti a l’alumnat de 16 a 18 anys gaudir de l’aprenentatge i no només veure la universitat com una meta a la qual s’ha d’arribar competint contra l’altre.
Com es pot apreciar, un a un els canvis que proposa el departament són raonables i la perspectiva que millorin el sistema educatiu català és real. Però sembla que el nou Departament d’Educació no és conscient de la realitat educativa. Tot just avui fa dos anys i dos dies que la societat catalana es quedava a casa en una situació epidemiològica sense precedents. Després dels tres darrers mesos del curs 2019-2020, en els quals tot el sistema educatiu es va haver d’adaptar de pressa i corrents al confinament i a les classes on-line, ens vam reinventar i el curs 2020-2021 els centres escolars van estar oberts com ho estan ara mateix, amb l’esforç del departament a cobrir les anomenades places Covid, amb l’aportació de material informàtic per a l’alumnat i per al professorat, però sobretot amb l’esforç titànic de la plantilla de professorat i dels equips directius. Que després d’aquests dos anys, en què el sistema ha aguantat gràcies als esforços de tota la comunitat educativa, se’ns torni a estressar amb un paquet de canvis que s’haurien de desplegar progressivament en el transcurs de tota la legislatura i parlant amb els agents educatius (sindicats, moviments de renovació pedagògica, MUCE, direccions, consells escolars, AFAs i les seves agrupacions com la FAPAC, regidories d’educació, departament de pedagogia de les universitats catalanes, entitats educatives com la Fundació Bofill, etc.) és un despropòsit.
La reacció de la comunitat educativa respon a aquest despropòsit. Si el departament no coneix la realitat educativa i l’estat actual del professorat, té un greu problema d’anàlisi. I si la coneix i malgrat tot ha tirat pel dret és que tant li fa la realitat educativa actual d’aquest país petit. On ha quedat el Pacte Nacional per l’Educació que va ser l’avantsala de la LEC? On està la voluntat de consensuar amb els agents educatius el futur dels nostres infants i adolescents?
Ahir a l’institut Montserrat Roig vam fer una tancada i avui massivament el professorat del centre estem a la manifestació de Barcelona, i la darrera vegada que ens havíem tancat va ser per les retallades de la consellera Rigau el 2011. L’educació és corresponsabilitat de tots els agents educatius. El departament ha de fer la seva feina i ha de tirar endavant el programa electoral i liderar els canvis necessaris, però fer-ho en contra de la comunitat educativa és mala política.
