Joan Roma i Cunill
El meu pas pel Seminari de Vic, pels Salesians de Ripoll i per La Salle Manlleu, no em va produir cap trauma ni cap animadversió contra l’església catòlica, de manera que quan surten noticies clarament injurioses o falses, no dubto en sortir en la seva defensa.
Aquest és el cas de les “immatriculacions” fetes, a l’aixopluc d’una legislació facilitadora per donar d’alta en el registre de la propietat, multitud de béns eclesiàstics que fins aleshores, ningú n’havia vist la necessitat. Era de domini públic el titular, i no es creia indispensable oficialitzar-ho, en el registre.
Amb tot, la progressiva complexitat de la vida pública, l’aparició de noves confessions, així com la necessitat d’aportar documents, per determinades ajudes i subvencions, va motivar un canvi radical en l’estatus de propietat. Entre 1946 i 2015, però molt especialment arran un Decret de l’època del president Aznar, entre 1998 i 2015, hi hagué una allau d’immatriculacions, derivades de l’inventari de béns que cada bisbat havia fet.
S’entén per “immatricular” donar d’alta en el registre de la propietat, un bé que fins aleshores no s’havia oficialitzat. En aquest període s’immatricularen 34.961 bens a tot Espanya, dels quals, 3.722 a Catalunya. Falten encara molts per donar d’alta, cosa que es va fent, per la via normal, tan bon punt es disposa de la documentació acreditativa. Ara mateix, s’està immatriculant la Catedral de Vic, que estava pendent, tot i els mil anys d’existència.
Doncs bé, aquest procés ha estat criticat i vilipendiat, sota l’acusació d’haver-se apropiat de múltiples béns que no eren seus. De fet, algú ha anat més lluny i ha considerat que cap dels béns ho era.
El juliol de 2020, en una visita a Sant Vicenç de Castellet ( Bages), l’aleshores vicepresident del Govern, Pere Aragonès, i la consellera de Justícia, Ester Capella, van comparèixer per afirmar que consideraven “indegudes” totes les immatriculacions dutes a terme per l’església catòlica, i creaven una Oficina de Mediació, depenent de la Conselleria de Justícia, per tal que tots els autèntics propietaris poguessin fer-la servir, en les seves reclamacions, davant l’Església Catòlica.
Increïble afirmació, inimaginable decisió. Ras i curt, aquests representants d’ERC, juntament amb algun altre dirigent d’UP, qüestionaven la propietat dels 3.722 béns immatriculats, fins aleshores. Per a major detall, vull fer constar que aquests béns corresponien a 1.855 llocs de culte, 1.518 terrenys i 349 edificis civils.
Per entendre’ns millor, consideraven indegudes les immatriculacions, i per tant, la propietat de les Catedrals de Barcelona, Tarragona, Solsona, Girona, Terrassa o les Basíliques de la Mercè, Santa Maria del Mar, la del Pi, així com els Palaus episcopals de Barcelona, La Seu d’Urgell, Solsona, Tarragona, el Santuari de La Gleva, el Seminari- Conciliar Pontifici de Tarragona, els Monestirs de Sant Llorenç de Morunys, Sant Pere de Camprodon i centenars d’esglésies parroquials, rectories i cementiris.
Sorprenen, però en el nostre país, poques coses ens poden ja semblar estranyes, i encara menys sorprenents. I sí, es va crear l’Oficina de Mediació que ha tingut ben poca feina, tan poca que ni gosen donar les xifres de “reclamants de propietat”, tot i que hem demanat els resultats per via del Parlament de Catalunya. La resposta porta més de tres mesos de retard, si bé extraoficialment, sé que hi ha hagut total inacció.
I és que costa de creure com un partit, ERC, i més concretament membres d’un Govern, poden convertir-se en qüestionadors del dret de propietat. No han estat els únics perquè en altres indrets han passat coses similars, cosa que va portar a concertar una reunió, al més alt nivell entre el president del Govern, Pedro Sánchez, i el president de la Conferència Episcopal. D’aquesta reunió va sortir una llista de 965 bens que podien haver estat objecte d’immatriculació per error. Parlem de xifres a nivell de tot Espanya, d’aquestes, figuren 101, a Catalunya.
Estudiades totes les immatriculades, i aquestes 101, amb possibles errors, considero que ben poques corresponen a aquest Bisbat de Terrassa. Potser es podran trobar uns pocs errors, que si es documenten, seran corregits.
Queden, però, molts altres béns que encara no han estat immatriculats. De l’estudi que he fet en anys anteriors, i concretament arran la reunió esmentada, no he trobat immatriculacions “indegudes” i sí en canvi, béns per immatricular en molts pobles i ciutats. Estic al corrent de la recollida de documentació, de diversos Bisbats, per continuar donant d’alta a registre, les propietats que foren obtingudes per donacions, compres o construccions.
En resum, s’ha volgut muntar una campanya, qüestionant el dret a la propietat de l’Església Catòlica, considerant que tots els béns haurien de ser “de tots”, o d’uns propietaris imaginaris que suposadament els haurien perdut, però no sabem ben bé per quines vies. Pel que hem pogut comprovar, aquests propietaris no han comparegut per reclamar els béns, malgrat que se’ls hi ha posat una Oficina que paguem entre tots, i que ha estat per obra i gràcia d’una “indeguda decisió” d’ERC en el Govern de la Generalitat. Curiosa decisió, imaginable resultat.
