Xavier Marcet
Tinc un record entranyable de Joaquim Verdaguer. El vaig conèixer a l’Arxiu Tobella, quan, essent jo molt jove, en Manuel Tobella em va proposar formar part del patronat de l’Arxiu.
El Joaquim era l’ànima operativa de la passió de Manuel Tobella, tanmateix una passió imperativa, sempre plena d’urgències històriques. Sense ell, les primeres cubetes de fotografies del passat de la ciutat no s’haurien ordenat mai, primer centenars de fotos, després milers i després desenes de milers. Tampoc hauria estat possible l’anuari que des de 1978 edita l’Arxiu Tobella. Recordo el Joaquim fent uns índexs finals de l’anuari, realment impossibles, on cada persona que treia el cap a qualsevol fotografia acaba sortint referenciada.
Primer aquesta dedicació del Joaquim Verdaguer es compaginava amb la seva feina de treballador del tèxtil, però després passió i professió es van poder ajuntar i Joaquim Verdaguer va treballar fins a la seva jubilació a l’arxiu de l’Ajuntament de Terrassa, en companyia d’una de les millors professionals de l’arxivística a Catalunya, la Teresa Cardellach.
Per presentar el Joaquim agafo la forma com ell es presentava al blog. “Joaquim Verdaguer (Terrassa, 1945) és un santperenc de soca-rel. Sempre ha estat interessat en temes d’àmbit terrassenc i en la història de la ciutat. És autor de diverses publicacions: ‘El bàsquet a Terrassa’; ‘Blanca de Centelles’; ‘Rieres i torrents’, entre altres. Ha estat 2n premi de narració curta dels Premis Calassanç Ciutat de Terrassa 2006 amb ‘Via fora’. També és autor de diverses maquetes històriques de Terrassa, algunes d’elles exposades al Museu de Terrassa, al Castell de Vallparadís. Terrassenc de l’Any 2015.”
Segur que en Joaquim Verdaguer, des d’allà on sigui, ens acceptarà la picada d’ullet, si diem que no ens ha deixat un terrassenc. La seva reivindicació de la identitat de l’Antic Poble de Sant Pere va ser una militància constant plena d’ironia i de mil iniciatives per recordar la singularitat santperenca. Però, tanmateix, Joaquim Verdaguer ens ha aportat molt al coneixement històric de Terrassa. Des dels seus llibres i des del seu blog deliciós (http://joaquimverdaguer.blogspot.com). La seva curiositat pel passat de Terrassa era transversal i sense límits. I era una curiositat meticulosa. Sempre que llegeixes els llibres o els articles de Joaquim Verdaguer al blog hi trobes pistes que t’obren línies de recerca sobre el passat.
El Joaquim Verdaguer tenia ànima de cronista de la ciutat. N’exercia. Però no era d’aquells cronistes que es conformen amb les dates i els fets sense contextualitzar. A poc a poc, i de forma molt autodidacta, Joaquim Verdaguer ens va anar deixant textos que són de gran utilitat per a la historiografia local. Els seus articles i els seus llibres són eines de gran utilitat, sense anar més lluny, el seu llibre sobre el nomenclàtor el tinc sempre a mà, és la millor forma de sortir de dubtes sobre el perquè dels noms dels carrers de la ciutat. Em fa gràcia que amb el seu gran amic Rafel Aróztegui, que van travar amistat a l’Arxiu Tobella, feien bromes a Facebook, es deien a ells mateixos “ragonistes” (en record del cronista Ragon) i tenien debats que ningú més podria tenir sobre la ubicació real d’una fotografia. El coneixement que tenen de la geografia històrica de la ciutat és espectacular, qualsevol detall, una finestra, una casa, el pom d’una porta, és suficient per delatar-los on realment es va fer aquella fotografia. Les paraules que en el seu blog dedicava Joaquim Verdaguer a Baltasar Ragon (post del 07.10.2007) avui les podem dedicar a ell mateix: “El que va convertir Ragon en un dels principals noms propis de la vida cultural terrassenca fou la seva dedicació a la història local. Sense pretensions d’esdevenir un historiador acadèmic a causa de la seva manca d’estudis, però amb una extraordinària capacitat de treball i una saviesa innata en el tractament dels temes, Baltasar Ragon va publicar una vintena de llibres sobre diferents aspectes de la història de Terrassa, especialment del segle XIX i primeres dècades del XX, i va deixar també centenars d’articles en diaris, revistes i butlletins, i una gran quantitat d’obra no impresa”. Canvieu Ragon per Verdaguer, és pràcticament clavat. El que passa és que Verdaguer ens ha deixat aportacions que van bastant més enllà de les efemèrides ragonianes.
Persones com el Joaquim Verdaguer, treballador, perseverant, humil, fan que les ciutats siguin una mica més ciutats. Fan que el fil que uneix les generacions de gent de Terrassa amb la ciutat sigui més consistent. El Joaquim Verdaguer és d’aquelles persones que, amb la seva contribució, han fet que la ciutat sigui millor. El trobarem a faltar. Descansi en pau.
D’aquí quatre dies tindrà totes les fotografies del cel endreçades.
