Carme Medina
“Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.”
Així comença la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per les Nacions Unides el 10 de desembre de 1948. Però, setanta-tres anys més tard, la humanitat continua necessitant eliminar greus prejudicis i transgressions del món, i dirigir-se cap a una nova perspectiva global. La violació dels drets humans és un problema creixent. Qualsevol indignitat que pateixi qualsevol estat o ciutadà d’aquest planeta ha de ser objecte de preocupació per a tots els que habitem en ell. I, per altra banda, els mecanismes internacionals que treballen per fer respectar els drets de tots els éssers humans haurien de tenir el suport unànime de tota la comunitat internacional.
Les Nacions Unides podrien ser l’escenari apropiat perquè es desenvolupi aquest sistema, ja que la seva diversitat és una primera aproximació a la diversitat de pobles i nacions del món, alhora que compten amb una història molt notable de cooperació i diàleg internacionals. Poques vegades s’anomena el gran nombre de situacions en què ha intercedit la diplomàcia preventiva de l’ONU, per intervindre en conflictes de diverses característiques i de variada intensitat. Tanmateix, es segueixen apreciant nombroses mancances en aquesta institució internacional, que no li permet encara assolir els seus objectius.
Bahá’u’llah (1817-92), fundador de la Fe Bahá’í, va proclamar i deixar previst els mitjans pels quals l’hostilitat i la dissensió poden desaparèixer del planeta, donant-nos uns ensenyaments perquè no es transgredeixi cap dret de cap ciutadà o poble del món: “Implica l’establiment d’una comunitat mundial, on l’autonomia dels estats membres i la llibertat personal i iniciativa dels individus que la componen siguin salvaguardats de forma definitiva i completa… No intenta suprimir la diversitat d’orígens ètnics, d’història, d’idioma i tradició, de pensament i costums que distingeixen els pobles i les nacions del món.
Reclama una lleialtat més àmplia, una aspiració més gran que qualsevol de les que ha sentit la humanitat. Insisteix en la subordinació dels impulsos i interessos nacionals a les exigències imperatives d’un món unificat. Repudia, d’una banda, el centralisme excessiu i, de l’altra, rebutja tot intent d’uniformitat”. La seva consigna és “unitat en diversitat”. Si cadascun de nosaltres respecta els drets de les persones que són diferents o que tenen necessitats diferents, i comprèn que les diferències entre els individus són els ingredients legítims i necessaris que fan que el tot sigui molt més ric i perfecte, començarem el camí de la maduresa de la raça humana.
Però, perquè totes les persones siguin capaces de viure amb aquesta convicció, cal que estiguem educats des de dos vessants.
Un, l’educació material i acadèmica i l’altre, l’educació moral i espiritual. Només amb un d’ells la transformació global es fa impossible. Aquesta educació és l’única que donarà lloc a noves generacions de persones lliures de les limitacions que van provocar i perpetuen els problemes que actualment afligeixen el món. Com a bahàís mantenim la convicció que “tots els éssers humans, sense exclusió, han estat creats per dur endavant una civilització en continu progrés”. Que les virtuts que beneficien la dignitat humana són l’honradesa, la indulgència, la misericòrdia, la compassió i la generositat envers totes les persones sense distinció. I aquestes qualitats poden ser patrimoni de tothom.
Abolir la violació dels drets humans al món és un gran desafiament no només per a les institucions sinó també per a cadascun de nosaltres. No podem canviar el passat, però sí que la nostra actitud i les nostres accions són imprescindibles per canviar el present i el futur de moltes persones i famílies que viuen a prop o lluny de nosaltres.
Perquè junts ens empoderem els uns amb els altres per reconèixer que tots estem dotats de grans qualitats que faran possible que salvaguardem els drets de tots.
