Xavier Marcet
Hi ha ciutats que entren en decadència i semblen endinsar-se en una espiral imparable de pèrdua d’oportunitats. Per què unes ciutats se’n surten i unes altres no?
Aviat farà els deu anys del famós llibre de Daron Acemoglu, professor d’economia en el MIT, i James A. Robinson, professor d’economia de la Universitat de Harvard, que tenia per títol “Per què fracassen les nacions?” i en què proclamaven que la crisi d’un país, especialment d’aquells que havien passat de la riquesa a la pobresa, no era causada per una geografia adversa o per problemes culturals, sinó fonamentalment per un dèficit en la seva governança, és a dir en un mal funcionament de les seves institucions. És una reflexió que ens pot inspirar també per què fracassen les ciutats.
Una ciutat fracassa quan li manca lideratge. Quan li manca lideratge institucional i social que li impedeix de generar noves oportunitats i saber concretar-les. Aquestes oportunitats li han de permetre crear riquesa per, d’una forma inclusiva, poder-la distribuir. El problema ve quan tothom parla de distribuir riquesa però no se’n crea d’una forma suficient.
El lideratge, l’haurien d’exercir en primer lloc aquells que han estat escollits democràticament per representar els ciutadans. Però si aquest lideratge resulta legítim però improductiu tenim un primer factor de decadència. Si a més no hi ha una elit social o econòmica que pugui substituir el dèficit de qualitat del lideratge institucional, la decadència és difícil d’evitar. El contagi de petitesa, d’adhesió al pensament menor, arriba un moment que és transversal: govern, oposició, sector privat, societat civil. El confort del petit, de l’urbanisme tàctic, de les ocurrències en mobilitat i d’una dinamització econòmica provinciana. A poc a poc es sublima la mediocritat.
Una ciutat fracassa quan la col·laboració publicoprivada és anecdòtica, quan no hi ha sinergia entre els que poden invertir des del risc i aquells que, cuidant el bé comú des de les institucions, no saben sortir dels seus propis paranys i impedeixen que els projectes d’impacte prosperin. És la cultura del no, o la cultura de la indiferència. Una acció sostinguda del sector públic d’hostilitat o de manca de sensibilitat davant dels sectors emprenedors és difícil de revertir, perverteix la confiança d’aquells que han d’arriscar i invertir. La manca d’inversió en projectes de creació de llocs de treball ràpidament es tradueix en externalitats negatives. Un símptoma de defalliment és quan la societat civil replega les seves entitats tradicionals, quan les entitats que representen la vitalitat econòmica d’una ciutat van aprimant-se o van tancant directament.
La ciutat fracassa quan no és un pol per a l’atracció de talent, quan no es projecten incentius perquè gent que són un multiplicador de desenvolupament s’hi vulguin establir. Pitjor és quan aquestes ciutats no saben ni tenir cura de les empreses que han d’acollir el talent o quan algunes empreses comencen a marxar per un excés d’indolència en els temes econòmics de les autoritats locals. A les ciutats també funciona la regla que talent atreu talent i mediocritat atreu mediocritat. Les ciutats tenen marca. Un intangible que recull els seus atributs diferencials o els seus defectes.
Les ciutats fracassen quan la connotació de les seves marques és poc estimulant, tendeix a l’ordinari, no connota oportunitat sinó dificultat.
Una ciutat fracassa quan es desajusta socialment, quan la seva bossa de pobresa no para de créixer i els recursos socials pal·liatius no són suficients i no es veu qui crearà prou riquesa per donar la volta a aquesta situació, aleshores s’entra en una espiral en què els que tenien menys oportunitats cada cop s’allunyen més de les poques que es creen. La pobresa sempre és un fracàs col·lectiu, tot i que el seu patiment és ben personal.
Terrassa no és una ciutat en fracàs, seria una exageració i no cal exagerar. Però els seus indicadors de futur tenen més a veure amb la decadència que amb el renaixement. Els seus projectes són petits i costa trobar qui pensi en gran a les institucions. Hi ha més retòrica ideològica que concreció d’oportunitats. Terrassa necessita un revulsiu i no acabem de saber d’on pot sortir. Terrassa era una ciutat singular i va camí de ser una localitat metropolitana. Tots ens hem de sentir cridats a aportar a aquest revulsiu perquè ja són molts anys de pèrdua d’oportunitats sostinguda. No n’hi ha prou amb criticar, perfeccionar la queixa no ens en donarà la sortida.
La B-40 és la metàfora del que passa a la ciutat. Una ciutat sense pes públic ni privat com per superar l’estigma d’una obra important que no s’acaba després de trenta anys des de la seva planificació. No cal posar-se impertinent amb ningú, ni podem crear-nos parets de relació personal insalvable, però no ens podem fer trampes al solitari. El cost d’oportunitat que pateix Terrassa és sagnant. I hem d’evitar esdevenir una ciutat fracassada com ja ha passat a d’altres ciutats catalanes. Terrassa és la tercera ciutat de Catalunya, i s’ha de liderar i s’ha de gestionar com a tal.
No ens podem passar la vida donant la culpa als altres. O donem resultats o donem excuses. Però només avancen els que donen resultats.
