Xavier Marcet
Sempre passa que l’estiu ens deixa absències sobtades i que ens impacten molt. Aquest estiu també ens han deixat persones que a tots ens sembla que eren molt joves per anar-se’n.
El 26 de juliol va morir Santi Julià Sanahuja, d’una família molt coneguda de Terrassa. Era el gran de cinc germans. El seu comiat va ser un acte molt emotiu. Va morir als 63 anys després d’una vida en què des de molt jove va haver d’enfrontar problemes molt seriosos de salut. Tant ell com la seva família han estat molt vinculats a l’Escola Pia de Terrassa, especialment en l’etapa del pare Carles Mascaró com a rector dels escolapis. De fet, el seu funeral va ser oficiat per l’escolapi Andreu Trilla, antic provincial de l’orde. Professionalment, en Santi va defensar la seva activitat empresarial en el món del tèxtil i dels serveis. Tenia un caràcter emprenedor i venia d’una família de tradició d’empresa tèxtil. Era lluitador, també per a la feina.
El dia del funeral hi havia un sentiment general que el llegat de Santi Julià era la seva bondat. Tenia una manera de fer que transmetia bondat i generositat amb la naturalitat del qui la sent i no n’ha de fer cap ostentació. Havíem tingut una relació molt estreta amb el Santi en els nostres vint anys, afegint-me a l’amistat tan gran que es tenien amb el Marcel Gibert. Després, sense trencar mai l’amistat, la vida ens portà a cadascú pels seus camins. I quan vaig anar al funeral a la Sagrada Família i vaig escoltar les paraules de la seva mare (quina enteresa i quina tendresa en el seu comiat al funeral) i dels seus fills, vaig pensar que en algunes persones, i el Santi era una d’elles, la bondat no són uns episodis assenyalats, són trajectòries de vida. El Santi era això, algú que amb naturalitat transmetia als altres un sentit de bondat, de positivitat i de col·laboració, sense forçar-ho ni fer exercicis estrafets de perfecció.
Per això el magnífic text que les famílies Julià-Sanahuja i Carbonell-Manils van distribuir en el funeral em va semblar un recordatori que, tot i que estava fet en una lògica clau familiar, coincidia plenament amb l’experiència que teníem del Santi tots els que l’havíem tractat. “Hi ha persones bones, moltes; persones excepcionals; persones extraordinàries, però quantes persones coneixeu que facin bones les del seu entorn? Quantes persones coneixeu tan avaricioses de bondat, que fan que tot allò que toquen esdevingui bo? Nosaltres només una, el Santi. Amb la seva empenta ens ha empès a tots; amb la seva esperança ha evitat que ens desesperéssim; amb la seva confiança ha esdevingut el confident ideal; amb la seva decisió ha posat remei als nostres dubtes; amb la seva humilitat ens ha fet baixar els fums; amb el seu humor ha procurat el nostre somriure permanent; amb la seva sinceritat ens ha fet menys rebuscats; amb la seva simplicitat de cor ens ha tornat més senzills.”
He pensat aquests estiu amb la bondat de trajectòries com la de Santi Julià i d’altres persones que ens han deixat. Hi he pensat des de l’experiència de la salut adversa que li va arribar molt jove quan ja als 18 anys va haver d’anar a Montpeller a tractar-se. Que en una persona que ha bregat tota la vida amb la salut li reconeguem aquesta trajectòria de bondat és perquè ha deixat a tothom que li era proper un gran llegat, una manera de fer, és a dir, una manera d’ajudar. La bondat sempre està relacionada amb l’alteritat i amb uns valors. A més normalment la gent que desprèn bondat acostuma a desprendre alegria. En el cas del Santi, la bondat, l’alegria i la resiliència eren compatibles i això el feia diferent.
Des del respecte pel record incomparable que senten la seva esposa, Sílvia, els fills del Santi i els seus pares i germans, els que en algun moment de la vida hi hem tingut gran proximitat ens unim en aquest record del Santi, de la seva manera de fer, que sense grans escarafalls feia millors als que hi estaven a prop.
