Salvador Cardús i Ros
Entre les moltes dificultats amb què es troba la “pacificació” de la mobilitat a la ciutat, també hi ha l’envalentiment d’un vianant que s’ha arribat a creure que un pas zebra és un dret humà fonamental.
Creu que li dona carta blanca per travessar-lo amb arrogància i sense cap precaució. Confondre tenir prioritat amb ser invulnerable pot ser fatal.
Anem a pams. És raonable que, en general, la defensa de tota mena de drets vagi en la direcció del més feble cap al més fort. En el pla de la mobilitat a la ciutat, això vol dir que és lògic que la bicicleta o el patinet exigeixin espai i respecte al vehicle de motor, fins fa poc amo i senyor dels carrers. I que el vianant exigeixi espai i respecte al cotxe, la bicicleta i el patinet. Tanmateix, l’envalentiment del feble -d’això, ara se’n diu empoderament- crec que no és precisament la millor solució per a la dita pacificació de la mobilitat en l’espai públic. El cas és que ara, a tots els problemes anteriors, s’hi afegeix aquest canvi d’actitud d’alguns vianants.
De manera que, si solem posar la mirada crítica en les bicicletes i els patinets elèctrics per ser sovint uns invasors sistemàtics i agressius de l’espai dels que anem a peu, avui vull cridar l’atenció del comportament dels propis vianants. I és que, en una mena de revenja silenciosa, potser sense arribar a les mans però amb una actitud desafiant, hi ha individus que travessen els passos zebra com qui s’acull a un dret humà fonamental. És a dir, traspassen el carrer sense encomanar-se a cap sant, convençuts que aquelles ratlles els atorguen la garantia d’una protecció total. Passen sense mirar si s’acosta cap vehicle, sovint abduïts pel mòbil, com si les ratlles blanques, en lloc de ser pintades a terra, fossin unes barreres protectores verticals. Com dirien les nostres àvies, no hi ha més accidents perquè Déu no vol…
Sigui com sigui, la nova ordenança de mobilitat -inscrita en l’objectiu “revolució verda”-, que va aprovar l’Ajuntament de Terrassa per afavorir la convivència als carrers, segueix sent majoritàriament desconeguda. No ha revolucionat res, de moment. De la guia que es va editar a primers d’any i que s’havia de distribuir amb la col·laboració de l’associació Biter, no n’he vist cap exemplar més enllà del que em vaig descarregar per internet. A la Casa Gran sabran si se n’han descarregat gaires… A més, és una guia de 19 pàgines que caldria saber reduir a un tríptic més fàcil de consultar. Una guia que empodera el vianant però que li recorda poc els seus deures. I tampoc, val a dir-ho, no he vist mai cap actuació de la Policia Municipal obligant el seu compliment.
Sí que hi ha un protocol per a casos d’assetjament contra bicicletes i patinets elèctrics per part, se suposa, de vehicles de motor. Ara bé, hi ha casos d’assetjament en les altres direccions? Ja no dic d’assetjament de bicicletes i patinets contra vianants i, també, vehicles de motor, sinó dels mateixos vianants contra bicicletes, patinets i vehicles de motor? Com bé diu l’alcalde, Jordi Ballart, a la presentació de la guia esmentada, la mobilitat és un dret però també genera deures. I, com deia al principi, no tan sols dels forts contra els febles, sinó també dels suposadament febles -els vianants- cap als forts. Els semàfors, els passos zebra, les zones de vianants, en cap cas no haurien de ser considerats com un territori lliure de responsabilitats sinó com un espai de convivència. De diàleg, com diríem seguint l’esperit dels temps.
