Xavier Marcet
No tot és evident, però hi ha moltes coses previsibles. No era evident que un tipus com Trump arribés a la presidència dels Estats Units.
No era evident que arribés el Coronavirus malgrat les alertes que podia venir un virus letal. No era evident que la política catalana evolucionés com ho ha fet. No era evident que Ballart guanyés les eleccions a Terrassa amb la contundència amb què ho va fer. No tot és inercial, ni a escala global ni a escala local. Sempre hi ha sorpreses inesperades, és cert.
Però podem apostar a moltes coses que amb un alt grau de certesa passaran. No sabem com, no sabem quan, no en tenim els detalls. Intentem fer un petit inventari de mitges certeses. Comencem amb la tecnologia. Creixerà la intel·ligència artificial però no substituirà les persones de forma massiva, s’imposarà una certa suma d’intel·ligències, una certa intel·ligència augmentada per a les persones. El punt feble de les solucions d’intel·ligència artificial són les dades. Sense dades no hi ha intel·ligència artificial, és com un cotxe sense benzina. L’automatització i la robòtica no pararan de créixer. Només deixarà d’automatitzar-se allò en què les persones aportin un valor diferencial. Sense tan dramatisme com alguns plantegen però l’impacte de la intel·ligència artificial serà similar al que ha tingut internet.
La fal·lera pel teletreball decaurà i en el millor dels casos les empreses no tornaran a una presencialitat estricta, el sensat serà flexibilitzar les formes de treball. En general el món del treball es transformarà, les empreses tindran menys gruix estructural i hi haurà més gent treballant pel seu compte que per compte d’altri. Potser en una dotzena d’anys el treball fora de les organitzacions serà superior al treball dintre de les organitzacions. Sabem que això tindrà un gran impacte social donat que la gent que treballa pel seu compte té l’imperatiu de vendre. Després de vendre passa tot, sense venda no passa res. Una societat on la majoria són autònoms no és el mateix que una societat on la gent treballava en fàbriques.
Sabem que la lluita contra el canvi climàtic és la característica genuïna de les nostres generacions. Tenim una responsabilitat històrica tremenda. Una responsabilitat que a la vegada pot ser una gran oportunitat per a Europa si és capaç que el seu gran Green Deal sigui veritat. Sabem que la sostenibilitat estarà sempre a les nostres agendes públiques i privades. Ho sabem i sabem que pot anar molt a pitjor si no reaccionem. El canvi climàtic és d’una complexitat superior. Les respostes han de ser múltiples: públiques, privades, de les persones en tant que consumidores, en tant que ciutadanes, i tot això a tot el món a la vegada. Poca broma.
També tenim certeses en la demografia. Les migracions no s’aturaran, el propi canvi climàtic crearà nous migrants. Tenim la convicció que l’alta longevitat canviarà el nostre cicle vital (néixer, escola, educació superior, treballar, jubilar-se, morir). Els sistemes nacionals de salut estan superats i els sistemes de pensions, literalment rebentats. La soledat és una conseqüència generacional de moltes persones grans que viuen a l’avantsala de la dependència i de la mort. La vellesa s’allarga sovint molt més que una vida digna, les malalties neurodegeneratives són i seran la gran pandèmia del nostre temps.
Com a empreses, com a societat civil, com a administracions i també com a persones, sabem moltes coses del futur. Altra cosa és que les vulguem escoltar. No es tracta tant que el futur sigui una caixa negra. Es tracta que trencar les nostres inèrcies i superar les nostres pors no ens resulten senzills. Com a ciutat també sabem coses del nostre futur i també el difícil és trencar les nostres inèrcies col·lectives. La mediocritat, deia el gran Jorge Wagensberg, és una decisió personal. De vegades, la mediocritat també pot ser una reunió col·lectiva. Evitar que les ciutats optin per inèrcies i mediocritats és tasca de bons líders. Gent que posi focus en allò que sabent raonablement per on anar el futur no posi l’accent en els temes menors sinó en les palanques transformadores i no en narratives obsoletes. El problema no és que no sàpiguen res del futur, en sabem bastant, el repte és pensar, el repte és innovar, el repte és canviar agendes d’una forma consistent. Saber el que hem de fer per enfrontar el futur no és suficient perquè ho fem. Fem cas a Peter Drucker, que deia que la millor forma de predir el futur és crear-lo.
