Xavier Marcet
Terrassa tenia el 1978 més de mil empreses industrials. Encara era la ciutat que girava entorn el tèxtil, un sector que havia caigut a l’obsolescència.
I que es preparava per a plegar veles en els successius plans de reconversió del sector de 1975 i de 1981. Terrassa i Sabadell que sempre havien estat referència llanera del mercat espanyol, no competien bé en el context internacional. El tèxtil es van enfonsar com si es desplomés el gran gratacel econòmic de la ciutat. Les empreses que van subsistir l’hegemonia tèxtil de les grans fàbriques, ho van fer a partir d’apostes sectorials tèxtils molt específiques, com la de teixits per al sector de l’automòbil o la fabricació de robes tècniques. A Terrassa, Sabadell i Rubí les empreses dedicades a la moda van esdevenir un petit grup de resistents que van anar orbitant entorn de les grans cadenes del nou “retail” de masses, tipus Inditex o tipus Mango. Quién tuvo, retuvo. Però el cert és que els volums de la indústria tèxtil després dels anys 2000 van ser molt discrets. Tancaven fàbriques, es feia un urbanisme nou sobre les antigues fàbriques i la cultura de la ciutat industrial es desdibuixa en una nova cultura molt mestissa pel que fa als negocis. Ramon Aymerich, periodista econòmic de La Vanguardia va ser el primer a parlar de la Terrassa after–Textil en la segona meitat dels vuitanta.
Els nous líders empresarials dels anys noranta a Terrassa ja no eren industrials, eren els constructors, era qui tenien els diners i així fou fins a la crisi de 2008. Quan vàrem aprendre que del tèxtil no se’n deia “tèxtil” (com jo sempre havia sentit dir a casa amb la pronúncia castellanitzada) va resultar que les fàbriques van tancar. La crisi del tèxtil va coincidir amb el canvi polític en la transició del franquisme a la democràcia. La ciutat democràtica, dirigida més de vint anys per Manuel Royes, es va dignificar urbanísticament, es va diversificar econòmicament, però va perdre a la seva burgesia industrial com a motor de la ciutat. A poc a poc qui movia la ciutat eren els empresaris de la construcció, els Lao amb un negoci inesperat i de creixement exponencial basat en la indústria del joc, la Caixa de Terrassa com a vector necessari per al desenvolupament immobiliari i el mateix Diari Terrassa que amb l’esplendor del creixement de la construcció i de la immobiliària va fer el gran creixement abans que els anuncis passessin del paper del diari dels dissabtes a les plataformes d’Internet.
Ara s’anuncia una nova reflexió estratègica per la Terrassa del 2030. Benvinguda. Personalment fa anys que reclamo aquest tipus d’exercici. És un exercici que pot ser una palanca de canvi o una coreografia participativa que consumeixi tota la seva energia en elaborar un document que no digui res que no pugui aplicar a Badalona o Hospitalet. Una cosa similar a la que l’actual govern municipal va plantejar amb més de 150 punts a l’inici del mandat. Si tu hi poses 150 punts, vol dir que no tens prioritats i que practiques el màrqueting de la dimensió donat que a l’art de la consistència encara se l’espera. Per a dir que Terrassa ha de ser una ciutat saludable i sostenible, amb equilibri social, amb bona educació i amb bona salut, amb un urbanisme inclusiu, amb una gran vida cultural, amb una gran igualtat de gènere, i amb empreses que ofereixin feina, no cal que fem un exercici a bombo i plateret. No cal. Si dels que es tracta és de parlar seriosament, caldria detallar alguns elements clau com:
- La definició d’una estratègia pròpia com a ciutat, que no serveixi per a cap altra ciutat, que contingui singularitats sobre les quals fer palanca de transformació.
- La definició de com ho farem. En el com hi ha sovint la diferència. Com obtindrem els recursos necessaris
- La definició de qui farà que les estratègies sigui veritat en el context de la col·laboració publicoprivada (sense saber qui fa les coses tot és paper mullat)
Terrassa necessita tornar a tenir una estratègia. La va tenir a inicis dels noranta i trenta anys després hauria de tornar a expressar on vol anar com a ciutat. I una part central de l’estratègia no és només fer la llista més llarga d’aspiracions que hagi tingut mai en una ciutat. La part central és com garantir les tres grans sostenibilitats vinculades, la social, l’ambiental i l’econòmica. La més feble és l’econòmica, tenim idees més fàcils de com gastar els diners que de com generar-los. Però una ciutat que no genera riquesa no és sostenible o sempre depèn de decisions que es prenen més enllà del seu terme per a sobreviure.
El febrer de 2019 vaig publicar un extens article sobre quina era a parer meu l’estratègia més ambiciosa i versemblant per a Terrassa. No pretenc que sigui més que una contribució més que qualsevol ciutadà pot fer. El que sí que em semblaria interessant és no organitzar un debat des de la taula rasa, del no-res. Aquests processos dibuixen sovint grans trajectes participatius per arribar a les obvietats més descomunals. Estaria bé que aquells que tenen la responsabilitat de governar la ciutat, avancessin una proposta i que la resta de ciutadans hi poguéssim fer aportacions en un perímetre obert, és a dir, valorant la hipòtesi estratègica inicial i tenint la porta oberta per a fer noves aportacions.
Més que condicionar el debat, crec que seria un exercici de lideratge. Si es deixa el perímetre obert, no es redueix el debat i en canvi sobre una primera proposta sempre s’avança amb més agilitat cap a una proposta estratègica singular, que digui poques coses, que ressalti el com i el qui per a ser creïble, que porti lletres i números i que estigui fet amb bona voluntat per part de tots els actors.
