Xavier Marcet
Les ciutats són complexes de governar i de gestionar. La complexitat no només es manifesta amb problemes.
Es manifesta en dilemes. Mentre els problemes poden tenir una solució perfecta i escalable, els dilemes no acaben de tenir mai una solució òptima. Pensin en el gran dilema de la Covid, ser molt estricte amb la protecció de la salut destrossa l’economia, ser permissiu amb l’economia porta greus problemes de salut. Però aquest és el nostre món i la gestió de la complexitat acabarà essent una bona part de la feina de la gent que treballi. Les ciutats són una geografia singular de la complexitat.
Hi ha molts àmbits on haurem d’aprendre a gestionar d’una forma diferent intentant que coses que normalment apareixen com a oposades es puguin reconciliar i crear un valor afegit que superi velles contradiccions.
Per exemple, tenim l’imperatiu de les ciutats sostenibles i a la vegada necessitem ciutats fluides en el seu trànsit. La manca de fluïdesa contamina molt més, ho acaba de dir un estudi del RACC. L’emissió de CO2 per part dels vehicles és molt perjudicial per a la salut i per al planeta. Però si les ciutats fan la vida impossible als cotxes (que per cert condueixen majoritàriament els seus ciutadans) perden competitivitat. La complexitat és pensar en cotxes que no contaminin o ho facin molt menys (vehicles elèctrics o d’hidrogen), potenciar un transport públic sostenible i molt més flexible per a l’usuari, i afavorir un canvi d’usos socials. La part fàcil és suprimir el cotxe. La complexitat és combinar la màxima sostenibilitat possible i la màxima fluïdesa possible. Sense papanatismes en cap de les dues direccions.
Un altre àmbit on es mostra la complexitat és en l’entorn natural de les ciutats, que a més la Covid ha massificat d’una forma sobtada. Defensar l’entorn natural és de sentit comú. Posar límits a les ciutats és una obvietat. Proposar un ultraconservacionisme paralitzant acaba provocant els efectes contraris del que es persegueix. Si no s’hi posés fre la iniciativa privada mataria la sostenibilitat paisatgística i ambiental, però si es frena qualsevol iniciativa privada que permeti la sostenibilitat dels espais naturals privats s’arriba a la deixadesa i l’entorn natural esdevé un paratge descurat.
La complexitat és intervenir per a l’equilibri que tingui com a resultat una veritable sostenibilitat i no el bloqueig que tot ho degrada. Per conservar cal intervenir, en els edificis, en els carrers i en els paisatges. No conservarem ni els rodals ni els boscos sense poder-hi fer res. Tampoc amb màniga ampla. La complexitat és saber gestionar l’equilibri.
Un altre exemple. El comerç és una de les ànimes de la ciutat. Fa pena passar pel carrer de Sant Pere i per algunes àrees dissenyades per ser centres comercials. La Covid ha estat la cirereta per a un comerç tradicional que ho té molt difícil. Tots ens hem acostumat a comprar molt més a través d’internet durant la pandèmia. Els números són espectaculars pel que fa al comerç digital. La solució és trencar aquesta idea que el comerç de botigues és off-line. Tot el comerç ha de ser on-line i tenir presència física ha de ser una opció radicalment afavorida per les ciutats. Abans era diferent, hi havia comerç de carrer i a més hi havia opcions on-line. Ara hauria de ser al revés. Tot el comerç hauria de ser “on-line” i alguns a més aportarien els avantatges de la presencialitat, que no són menors.
Aquest canvi de mentalitat no és fàcil. Però de vegades és la suma de transformacions molt simples i no passa per grans plataformes de comerç sinó pel WhatsApp del peixater o de la botiga de roba de la cantonada. Les ciutats són comerç, ho han estat sempre, i ara hem de gestionar-les des d’una nova complexitat. El que no es pot fer és continuar tractant les botigues com si fossin grans negocis especulatius. Cal tractar-les com a empreses que tenen un doble repte, han de guanyar diners per sostenir-se i fer una contribució a la ciutat amb la vida que aporten. Cal un canvi de mentalitat complet, dels propis comerciants, dels consumidors que aprecien el valor de la proximitat i la sostenibilitat i dels ajuntaments, que han de deixar de veure el comerç com una font d’ingressos significativa.
Podríem parlar d’altres complexitats que generen dilemes en l’entorn de la creació de riquesa i de l’equilibri social, o entorn de la gestió cultural i el seu encaix local i global. Necessitem talent per gestionar aquesta suma de complexitats. No és fàcil però és imprescindible. Terrassa és un exemple més d’aquesta complexitat. Cal afinar molt més els instruments de gestió i evitar polítiques fàcils que semblen voler suprimir la complexitat per decret. Cal combinar una sana ambició per superar la complexitat amb molta humilitat personal perquè el més fàcil és equivocar-se més d’una vegada. Els que volen encertar sempre no arrisquen mai i acaben volen lluitar conra la complexitat amb ocurrències.
