És difícil parlar del Diari de Terrassa sense fer-ho des de les vivències personals, com si només fos un diari local, com tants d’altres n’hi ha.
És difícil, perquè el Diari forma part del paisatge humà i, quan això és així, tot és poc neutre. He vist el Diari per sobre la taula de la cuina de casa dels meus pares des de sempre, primer només els dissabtes, després, tots els dies que sortia, perquè era l’única manera de saber què passava amb les lligues de hockey, què era notícia i com havien succeït els fets no habituals. Si ho deia el Diari, havia passat, si no, eren enraonaries. El Diari com a llibre d’actes de Terrassa i els encontorns.
Hi ha un altre record que en tinc, molt íntim, i potser deformat per la memòria i els seus laberints tramposos, és quan, de petita, tornàvem cap a casa amb el cotxe de la meva mare i passàvem per davant la seu del carrer Galileu. Veia els finestrals del primer pis amb la llum blanca dels fluorescents, una boirina de fum –de quan es fumava als llocs i això era normal–, i màquines d’escriure. No sabia ni què era el periodisme, però m’atreia com un imant. Llavors, et vas fent gran, estudies i et fas periodista, i aprens que és un ofici, un instint, una inquietud. Una manera de mirar el món i intentar entendre’l; entendre’l per explicar-lo, sempre amb punt de vista, sempre des d’una assumpció de responsabilitat.
No he treballat mai al DT, només algunes col·laboracions d’estiu, però he mantingut molta relació professional amb totes les seccions. I, un bon dia, et diuen que aquell diari que s’ha anat fent prim apunta una nova època, que hi ha persones prou temeràries i agosarades per voler-se fer càrrec d’una empresa que sembla impossible, i estires cables, i veus que sí, que les coses sembla que aniran bé.
I aquí comença una nova història. Una nova època, en diem quan parlem de mitjans de comunicació. Un nou temps per a un nou diari. Perquè el Diari és l’eina, la plataforma, el vehicle que farem servir per comunicar-nos, per informar-nos, per reconèixer-nos.
La Terrassa de fa vint anys no s’assembla gaire a la Terrassa que som avui. Encara menys a la de fa quaranta o cinquanta anys. I potser tampoc no gaire a la ciutat que tindrem anys a venir. En una societat cada vegada més diversa i canviant, els mitjans de comunicació han d’aspirar a ser un punt de trobada, un nexe de confluències. Un lloc on podem saber què passa fora dels nostres cercles. Una ambició que dona sentit als diaris locals perquè –com cap altre– tenen la possibilitat de ser-ne referents.
Així neix aquest nou Diari, amb un nou disseny i una nova maquetació, que no és només un canvi d’estil. És una manera nova de concebre el món en el que vivim, on la informació flueix a tothora, des del matí, quan ja són els diaris al quiosc, fins ben entrada la nit, quan les rotatives ja han tancat. Un mitjà concebut des de la contemporaneïtat, amb la certesa que la comunicació és transmèdia, que la relació amb el públic –no només lectors– ha de ser constant i des de tots els canals possibles. I aquí neix la comunitat, la noció de ser i sentir-se part d’un col·lectiu, que som els que aspirem a seguir sabent què passa a la ciutat i als municipis de l’entorn a través del Diari i esperem, també, conèixer-hi què passa al món a través de Terrassa i la seva gent. És així com la gent es fa seva la informació i la veracitat. I és així com es construeixen societats més democràtiques, més lliures i més compromeses. I és per això que avui diem, benvingut, nou Diari. T’estàvem esperant.
