ERA la tarda del dia 7 de febrer del 1971 al Pavelló d’Esports de la Sagrada Família de Terrassa (avui Sferic). Semblava que vivíem els darrers anys del franquisme, que s’anava afeblint, però signant i executant sentències de mort. Ciutadans demòcrates de tots els àmbits feien de falca obrint pas al que hem anomenat Règim del 1978.
Des del 1969 que a Terrassa, amb el suport de ben diverses entitats compromeses socialment i cultural -llibreria L’Àmfora, Òmnium, Amics de les Arts i JJMM…-, s’organitzaven recitals de la nova cançó catalana, que vindicaven l’absent democràcia i justícia social, i la tan maltractada llengua i pàtria. Tots aquests recitals eren per recaptar diners, que es lliuraven al clandestí Comitè de Solidaritat amb els Presos.
En aquest context, el cantautor Raimon ens planteja muntar un recital amb el folksinger Pete Seeger, fruit d’una proposta que li havia fet en una recent estada seva als EUA, on va dur a terme alguns recitals al seu costat. I aquí neix, ara sí ara no, el recital a Terrassa -se’n planejava un al País Basc, a Sant Sebastià, i també a Andalusia, a Sevilla, i a Catalunya, on hi havia dues possibilitats, Barcelona o Terrassa, fins que al llarg de deu dies la proposta finalment es concreta i, a cuitacorrents, som-hi. Assumeix l’acte Cáritas de la parròquia de Sant Llorenç, vinculada amb el Comitè abans esmentat. No en va molts dels empresonats eren obrers d’aquell barri i d’altres de Terrassa i de fora, i coneixien, sabien i patien les necessitats de les seves famílies. Val a dir que allà hi havia un equip de capellans, i de laiques i laics, molt postconciliars i compromesos, fet que es donava en algunes altres parròquies perifèriques i populars, com la de Sant Cristòfor, a Ca n’Anglada.
Pensàvem que seria tot un èxit si hi venien 2.000 persones. Va despertar tantes expectatives que vam haver de posar a la venda una segona remesa d’entrades fins a arribar a la capacitat completa del pavelló, 3.098 entrades. Hi va haver una autèntica allau de peticions d’arreu i es van exhaurir. La premsa se’n va fer ressò: Tarrasa Información, El Correo Catalán, La Vanguardia, Diario de Barcelona, Oriflama, la revista Disco expres i d’altres. Van ser dies de tribulació i neguit en la seva organització. Les entrades anaven de 30 a 200 pessetes, segons si eren de graderia o de cadires de pista. La policia municipal ens va dir que seria allà per controlar que tot anés bé. A l’hora de la veritat van comparèixer només els grisos (la policia armada), que a peu i a cavall, i només amb la seva presència, ja intimidaven els qui hi venien, molts cotxes i alguns autocars, de Vic i de Girona van dir, molta gent de Barcelona, Lluís Llach, Ovidi Montllor i Quico Pi de la Serra, entre tants i tantes. Cues als accessos, que eren, tal com són avui, dificultosos i estrets. El públic, els qui tenien entrada i els que no l’havien aconseguit, va trencar els controls i hi va haver desori. Un anònim Z-2 va encapçalar articles a Tarrasa Información amb aquests respectius títols: “Viva el follón bien organizado”, “Organizadores desorganizados” i “No se exciten por favor”, aquest darrer davant una resposta que va fer Cáritas donant explicacions. Z-2 suposem que era J.V. -probablement es tractava d’un tal Valenciano en tots dos casos-, que deia, entre altres coses: “No comprendo como en un local que cuenta con un aforo aproximado de unas tres mil personas, pueda tragarse por las buenas a dos o tres mil persones más”…”No comprendo qué clase de arte es el que se puede admirar y disfrutar cuando se está apretujado como en un tren borreguero. No entiendo cuál es el sentido de organización que tienen los que, organizado el acto, se dedican a embolsarse el dinero y a olvidarse de sus deberes y sus responsabilidades. No entiendo que un espectáculo que se dice organizado a beneficio de Cáritas, tenga tan poca caridad con el público que lo secunda”.
El recital transcorregué sense més incidents que el de l’accés al pavelló. Algun vidre de la porta d’accés trencat i cap detingut, tot un èxit podem dir. La premsa també se’n feu ampli ressò i avui són molts els d’aquella generació que recorden l’acte com un espai de llibertat emotiu i vibrant. Raimon va fer una breu introducció i tot seguit va aparèixer Pete Seeger acompanyat de Jordi Llopart, estudiant d’econòmiques que havia residit als EUA i que va fer de traductor de les introduccions que feia Pete. Inicià el recital amb “Guantanamera”, que “va ser escrita per un home a l’exili; tots nosaltres estem a l’exili ara, en el present i en el futur”, va dir en Pete -oracle i profecia?-. Seguí amb “Wimoweh”, “El desembre congelat”, “Little boxes”, “Last train to Nuremberg”…, i acabà amb el “We Shall Overcome”. Una trentena de cançons d’arreu del món van ser cantades, moltes corejades pel públic, un respir de llibertat en aquella llarga dictadura de la qual encara no ens hem desempallegat.
No és difícil emmarcar el recital en la història: el desembre del 1970 Consell de Guerra a Burgos contra setze militants d’ETA, manifestacions arreu de l’Estat que, junt amb les pressions internacionals, aconsegueixen commutar les penes de mort; el novembre del 1971, 1a sessió de l’Assemblea de Catalunya a la parròquia de Sant Agustí a Barcelona; el març del 1974 és executat Salvador Puig Antich; el novembre del 1975, mor el general colpista i dictador Francisco Franco; el 1976, al mateix pavelló esdevingut multicultural, el PSUC celebra el seu 1r míting multitudinari.
En aquest context i el propi de Terrassa, que era un plaça forta del moviment antifranquista, encapçalat pels obrers de les grans empreses de l’època -Fontanals, Aymerich i Amat, Sala i Badrinas, AEG, Saphil, Agut i algunes altres-, van conformar sengles nuclis sindicals CCOO, UGT i USO, que mantenien viva la flama de la llibertat. Entitats com Òmnium, Amics de les Arts i el CIC també van excel·lir en la seva inqüestionable lluita antifranquista d’aquells anys a favor de la democràcia i Catalunya, que quaranta anys de franquisme s’havien esforçat a destruir, i malauradament, encara, fins a avui amb el maldestre Règim del 1978 que no ens deixa, i en fa més de vuitanta des del cop d’estat del dictador.
Aquesta és la crònica d’aquell històric recital d’un home senzill, antibel·licista, defensor dels drets humans i de la preservació del planeta.
Avui, 50 anys després, estaria bé deixar-ne constància i record amb una placa commemorativa a la cantonada dels carrers de Faraday i Watt, en agraïment també a totes i tots els qui van fer possible el recital en aquells anys de clandestinitat perillosa i penal. La Filmoteca de Catalunya ha fet un documental que espero que ben aviat puguem veure i gaudir.
I acabo fent una crida a tots els qui puguin tenir-ne enregistraments i fotografies. Desafortunadament, no ho vam tenir en compte en aquell moment.
Si us plau, feu-nos-ho saber a fundacio@torredelpalau.org
