POSSIBLEMENT, una immensa majoria de mestres i educadors no publicaran mai cap llibre sobre la seva experiència docent ni apuntaran cap itinerari ni possibles profecies sobre el futur de l’educació. No serà per manca de qualitat professional ni convincent solidesa enmig d’un ofici del tot vocacional. Potser en podrien publicar més d’un, qui sap si un col·leccionable, però la total absència de temps i una gran modèstia poden ser alguns dels arguments en la seva nul·la visibilitat davant els mitjans de comunicació i la difusió corresponent. Viuen allunyats de qualsevol protagonisme malgrat que són actors principals i directes d’una meravellosa tasca fonamentada en l’aprenentatge constant i diari. Vull trencar una llança a favor d’aquest munt de professionals que formen part, per mèrits propis, dels col·lectius més sacrificats per culpa d’aquesta pandèmia. Malgrat el periòdic confinament de grups, àdhuc escoles, l’activitat docent s’ha mantingut i ha continuat sense fer soroll ni escarafalls. Són els responsables directes d’una normalitat, del tot exitosa, que esdevé exemple i agraïda referència per a tota la societat. L’estratègia i complicitat del sistema educatiu representen una proposta modèlica que, més tard o més d’hora, s’haurà d’analitzar amb profunditat. Estan fent molt bona feina i val la pena que ho anem recordant i en reclamem algun merescut homenatge.
Tots pensem en aquell mestre que ens va influir de forma positiva en la nostra infantesa i/o adolescència. Els ingredients eren semblants, no idèntics, als actuals: molta dedicació i una estima infinita. Res de nou dins l’aula quan es destil·la professionalitat de la bona. Tots tenim ben presents els savis consells d’aquells professors que potser foren decisius en la nostra formació i orientació. Sabien treure el millor de cadascú. Eren l’antídot davant el docent mediocre i propens al "repartiment". Per a aquells grans professionals no hi havia espai per al menyspreu, la impaciència ni la humiliació. Vint, trenta o quaranta anys després continuen sent justos protagonistes en qualsevol trobada i/o conversa. Amb alguns, fins i tot, continuem gaudint de la seva amistat i estima. Ho entenc com un autèntic luxe.
Els estudiants d’avui -més enllà de qualsevol curs i/o etapa educativa- recordaran amb escreix els professors que han tingut en aquests darrers i excepcionals temps. No en recordaran ni un ni dos. Ben segur que tindran molt present a una gran majoria per tot el que han lluitat i esmerçat. Aquests s’han fet un tip de preparar materials, atendre dubtes, parlar amb els alumnes i vetllar perquè ningú es despengés del curs en moments prou difícils a nivell personal i familiar. Quan parlo amb les amigues/amics, mestres i professors, que romanen en actiu m’expliquen situacions del tot inversemblants.
Dormen poques hores i mai havien treballat com en aquests darrers mesos. Han convertit la feina en una connexió a "full time" i han perdut l’habitual percepció que divideix el treball de la privacitat familiar i de la llar. No tenen horaris i han perdut de vista el que coneixem com a tradicional i desitjat cap de setmana. S’ha fos aquell tresor que servia per recuperar forces i encarar un nou, grisós i feixuc dilluns. Tots els dies són iguals enmig de les classes telemàtiques i presencials, sempre davant d’una allau de correus electrònics amb possibilitats de "col·lapsar" l’ordinador. Han respost amb una gran categoria davant tota mena d’adversitats i contratemps. S’han crescut davant les adversitats.
Resten importància a tot el que fan i encara tenen moments per fer broma, oferir dosis d’optimisme arreu i palesar l’esperança de retrobar-nos ben aviat al voltant d’un bon esmorzar o dinar. Malauradament aquest dia no acaba d’arribar mai. Els ajornaments són ja massa habituals i reiteratius. Totes aquestes reflexions, salvant totes les distàncies i defugint de qualsevol paral·lelisme, em fan recordar aquella meravellosa mestra suïssa, reconvertida en infermera, que es deia Elisabet Eidenbenz que va impulsar la Maternitat d’Elna (1939-1944) en el temps d’exili i de tràgica derrota.
Enguany és el desè aniversari del seu traspàs (1913-2011). No l’hauríem d’oblidar mai. Quan se li feien justes i merescudes lloances i/o propostes d’homenatge, per la seva gran tasca humanitària, sempre responia defugint de qualsevol protagonisme, autocomplaença i pretesa heroïcitat. Descol·locà a polítics i entrevistadors amb les seves respostes acompanyades d’una immensa senzillesa i bondat. Va fer el que tocava i ho tornaria a fer si fos necessari. Sortosament, alguns exemples del passat i del present nodreixen i dignifiquen d’allò més la nostra memòria col·lectiva. Convé tenir-ho ben present.
