EL jovent es manifesta, es vol fer sentir i, sobretot, poder explicar quines són les nombroses preocupacions que envolten les seves expectatives de futur. Molts joves s’han mobilitzat en les darreres setmanes amb abundants reivindicacions de les quals en cal prendre molt bona nota. No val a mirar cap a un altre costat ni caure en acusacions errònies ni gratuïtes. La gravetat per l’actuació i l’extrema violència d’una minoria, condemnable sense fissures, no ens hauria de confondre sobre la realitat preocupant d’una gran majoria que es vol fer escoltar des de la més justa legitimitat en reclamar una societat més digna i generosa amb les corresponents oportunitats de millora i de progrés personal i professional. En els propers anys caldrà redreçar moltes coses i en tots els àmbits de la societat. No ho tinc gens clar si les previsions sobre formació, condicions de vida i opcions laborals dels joves i adolescents ocupen una de les principals prioritats dels qui avui dissenyen tota mena de plans estratègics i macroactuacions futures.
Les esperances sobre el futur més immediat cotitzen a la baixa. El panorama és molt fosc per les possibilitats que s’hi entreveuen. I això es ratifica des de la preocupant realitat del present. La gent palesa molt emprenyament/malestar per la situació actual i per no aconseguir la mínima nitidesa en l’escenografia que se’ns dibuixa en els propers temps. Ni el present acompanya ni el futur engresca per molt que s’intervingui sobre una imatge del tot desdibuixada. Qui es manifesta trenca un atemorit/preocupant silenci i les autoritats corresponents també haurien de trencar la mecànica del desencís i el desànim que contagia cada vegada molta més gent. L’amic Joan Tamayo signa un excel·lent article: "Ja n’hi ha prou (Contramanifest)", Diari de Terrassa, 10 de març, on escriu, entre altres reflexions, respecte les futures/diverses pandèmies que s’albiren i també neguitegen el nostre jovent. Ens trobem davant un panorama gens galdós que no hauria d’admetre cap mena de maquillatge ni accions enlluernadores. Coincideixo amb aquest discurs d’elevada preocupació que requereix una veritable implicació per part de tothom i en la mesura que pertoqui segons espais polítics i responsabilitats institucionals.
Quina és la diferència respecte fa unes dècades pel que respecta al procés iniciàtic vers el món laboral i el tast dels primers moments d’aquella preuada/somniada autosuficiència econòmica? Cal deixar molt clar que el context és totalment diferent. Un bon amic em feia veure petits detalls que poden ser prou entenedors en aquesta comparativa, propera i senzilla, i que expliquen i diferencien el temps passat del temps present marcat, òbviament, per la pandèmia.
Pel que a mi m’afecta, en plena dècada dels anys setanta, hi havia un munt de petites oportunitats que permetien una certa autonomia i fins i tot uns petits estalvis. En el temps de la nostra vida universitària existia tot un ventall de feines i feinetes que, malgrat la precarietat, engrescaven el personal. Enganyats però contents. Hi havia gent que perllongava la seva estada a la facultat/escola superior perquè l’ocupació de torn impedia, sovint, liquidar les darreres assignatures o presentar el projecte de fi de carrera per aconseguir el preuat títol. Encara no has acabat?, era una frase molt habitual. Hom es buscava la vida allà on fos: botigues de roba, pastisseries, supermercats, recollida de la fruita, repartiment de propaganda, torres d’observació i prevenció d’incendis, establiments de restauració, venda de joguines en el període de Reis… Hi havia oferiments de tota mena/perfil/durada i les prioritats personals es podien alterar significativament. Les classes particulars, a casa o a domicili, foren una ocupació molt habitual així com tota mena de treballs, precaris i temporals, però que oferien uns "meravellosos" ingressos que gaudien d’interessants destinacions: benzina, viatges, llibres, cinema, una peça de roba… Ens movíem perquè hi havia opcions i possibilitats per fer-ho.
Molta gent dedicà molt de temps a tot un desnivellat, però alhora productiu, mercat laboral que donava resposta a les necessitats més bàsiques i la cobejada independència familiar. Els diners són meus! Repetíem sovint davant la família. Ben cert que també se’ns recordava, amb tota la raó, que no pagàvem ni la llum ni l’aigua ni res del que menjàvem i bevíem. En qualsevol cas hi havia moltes oportunitats de petit format, però que atrapaven la majoria del personal. Aquell temps permetia somiar i fer volar la imaginació en tota mena de projectes. Després, aquells singulars antecedents s’explicaven de forma èpica/nostàlgica quan s’arribava a l’estadi del benestar i a una desitjada estabilitat familiar i professional. Avui, tristament, tot ha canviat o millor dit, ha desaparegut. Quasi no hi ha res que convidi al mínim optimisme ni sigui la garantia d’una justa supervivència. Molt i molt preocupant.
