De cop i volta em trobo davant d’un voluminós i espontani recordatori sobre el període franquista i just al capítol de la dura, grisa i repressiva postguerra. Les seqüències en la memòria, fruit de nombroses lectures, em referencien al tema de la División Azul, la Sección Femenina, l’Auxilio Social, el Sindicato de Estudiantes Universitarios (S.E.U.) i tot un reguitzell de significatius apartats que situem, majoritàriament, als anys quaranta. La guerra s’havia acabat i l’esperit de conquesta dels vencedors era quelcom que es recordava cada dia, amb els procediments més expeditius. Moltíssima gent es trobava en tota mena de presons o camps de treball i de concentració, en espera d’un aval que, sovint, no arribaria mai. Cada dia hi havia judicis sumaríssims arreu i al Camp de la Bota s’afusellava sense treva. El camí de l’exili a França i Amèrica havia estat una nombrosa, dolorosa i única alternativa per poder salvar la pell. Foren anys molt durs, en tots els sentits, i una àmplia bibliografia ens els explica amb tota mena de detalls a partir de la rigorositat de molts historiadors i de les fonts documentals consultades. El color blau de la Falange era d’una presència extrema i la simbologia del règim estava ben present en aquella grisa quotidianitat. Calia anar amb de compte a no oblidar aixecar el braç o no blasfemar ni parlar en català als espais públics. A Terrassa, les visites al carrer de Sant Pau eren nombroses i freqüents. El primer deu-vos-guard podia ser un mastegot i després ja vindria la resta del menú. Tot això ho escric quan intento saber qui és aquesta Isabel Medina Peralta, que ens ha descol·locat, d’allò més, amb les seves barbaritats dins un discurs marcat per l’odi, l’antisemitisme, la xenofòbia i l’exaltació del feixisme enmig d’un homenatge als morts de la División Azul que tingué lloc a Madrid. Ho escric quan comprovo i m’angoixo de veure que alguns components de la postguerra es recuperen del calaix de la història amb la màxima força, perversió i impunitat. L’acte de dissabte passat va ser una proposta paral·lela a la que l’Hermandad celebra cada any amb motiu de la data del 10 de febrer, en què es recorden els divisionaris que van morir a la batalla de Krasni Bor l’any 1943. Ja podeu copsar com el feixisme està més viu que mai, amb velles, inquietants i nostàlgiques iniciatives i al costat de l’"espectacular" actuació que oferí la Sra. Isabel.
La intervenció d’aquesta noia em porta, un xic a correcuita, a algunes consideracions que no vull ni puc allunyar d’un context en què la democràcia pateix, des de fa temps, una crònica i preocupant febrícula.
1. Les gravíssimes paraules, acusacions i comentaris de Medina Peralta no poden tenir com a resposta una alentida actitud, per part de la Fiscalia, per veure i rumiar si són motiu d’una simple sanció o si cal enviar algú a la presó. Falta immediatesa i contundència per arraconar qualsevol motiu de dubte respecte a les actuacions judicials. Estem vivint, amb sorpresa i molta preocupació, les diferents formes de mesurar un ampli ventall d’expressions i comentaris. No es pot tolerar aquesta dilació davant l’apologia, la defensa i la macabra exaltació feixista, de fa uns dies a Madrid, i que són delicte, sense atenuants, per a la justícia d’altres països.
2. Alguns diaris sembla que han tractat el tema sota una perillosa banalització i des d’un prisma que frega l’anècdota i la curiositat. Fer-li una entrevista com si fos una cantant o una "influencer" és un greuge social majúscul. Senzillament, un insult a la democràcia i a la tolerància. Aquest és un dels grans i perillosos problemes d’aquests moments: endolcir i donar maquillatge al discurs de l’horror i portar-lo al terreny del sensacionalisme. Cal explicar i denunciar els fets però mai, mai, adulterar-los.
3. La confusió, a més de la que ja ofereix la seva biografia, és molt present en les seves contradiccions ideològiques, amanides d’una espectacular dosi de ràbia i demagògica agressivitat. Fora interessant esbrinar on s’ha produït el seu desconcertant i perillós adoctrinament. Si en coneguéssim l’origen, potser podríem aturar l’hemorràgia i els possibles contagis.
