LES conseqüències socials de la pandèmia de Covid-19 són horribles i cada cop ho seran més. La desocupació, el tancament d’empreses, les desigualtats, l’exclusió social i la pobresa s’estan desbocant i afecten un nombre creixent de persones a Catalunya i a l’Estat espanyol, amb més d’un milió de llocs de treball destruïts i una desocupació a Catalunya que supera el mig milió.
Els governs central i català, obligats i pressionats per aquesta situació, acaben tirant del BOE i del DOC, aprovant decrets, decrets llei i normes per intentar pal·liar aquesta situació però que, al final, tot esdevé, tristament, una gran coartada, per complir amb els "més vulnerables", i prou!
Un cop signats aquests decrets o normes, els polítics es queden tranquils, amb la sensació d’haver fet la feina, i ja no es preocupen de saber o de constar si aquestes normes són realment efectives, són suficients o si s’arriben a executar de forma justa i equitativa.
El problema de fons és que aquest drama social s’esdevé per culpa d’una administració pública que encara està esperant, després de quaranta anys, una reforma profunda, una modernització i adequació a la realitat social, per fer-la més eficaç i eficient -i això vol dir valentia dels partits polítics, que no han tingut, i sobretot molts més recursos-: llavors ens trobem en una situació de protecció social erosionada, afeblida per les greus retallades de personal i de recursos a les oficines del SEPE i del SOC, i de l’administració en general, conseqüència també del procés de privatització dels serveis públics com el d’ocupació, en benefici del negoci privat que ha facilitat l’augment de la precarietat laboral, els contractes parcials i els baixos salaris.
El Govern de l’Estat, amb el Reial Decret Llei 20/2020 56, de 29 de maig, va crear i regular la prestació econòmica de l’IMV amb la mateixa finalitat que les prestacions econòmiques de protecció social de les comunitats autònomes, per tal de garantir els mínims d’ una vida digna.
L’objectiu era que l’IMV "fos necessàriament una eina més dins de les xarxes de protecció social que es reconeixen a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i servís perquè la ciutadania de Catalunya tingués una major protecció i, sobretot, evités dobles itineraris i finestretes d’accés" i que "la possibilitat de tenir una renda estatal de terra social permetés incrementar totes les eines d’inclusió social, d’erradicació de la pobresa i de promoció dels drets de ciutadania de Catalunya. Això es refermava amb el caràcter subsidiari de les prestacions autonòmiques, i la compatibilitat i la complementarietat de la RGC en l’IMV".
Res de tot això ha succeït. I a més a 31 de desembre de 2020 l’Ingrés Mínim Vital només havia arribat a 160.000 famílies, molt lluny de les 850.000 previstes a l’inici. És molt trist!
Les dificultats, ineficàcia i lentitud per tramitar les prestacions, subsidis d’atur i l’Ingrés Mínim Vital o de la Renda Garantida de Ciutadania a Catalunya, i molts més ajuts socials, tenen el seu origen en aquestes retallades, i en la desídia i paràlisi de les administracions a Espanya i Catalunya que no adopten mesures efectives per corregir aquesta situació, perquè no volen incrementar la despesa social en els drets de les persones vulnerables.
Per exemple, la gestió que fa el govern de la Generalitat del dret de les persones vulnerables a la Renda Garantida de Ciutadania és un escàndol social.
Menys del 30% de la població a Catalunya en pobresa severa percep aquesta prestació, la gran majoria de sol·licituds continuen sent denegades de manera injusta, i la Conselleria de Treball segueix sense revisar les sol·licituds denegades, incomplint el mandat del Parlament de Catalunya.
Aquesta pèssima gestió expressa el menyspreu social, l’odi a les persones pobres, de les elits governants de Catalunya que prefereixen robar els drets de les persones vulnerables per enriquir els de sempre a través de xarxes clientelars i altres pràctiques neoliberals.
L’obligació jurídica d’avaluar la suficiència de les prestacions econòmiques que han de garantir els mínims per una vida digna, a l’hora d’establir-ne la quantia, també es deriva de la Carta Social Europea del Consell d’Europa, tractat internacional d’obligat compliment, ratificat per Espanya pel que fa a l’aplicació del seu article 13.52, sobre drets d’assistència social.
El Comitè Europeu de Drets Socials considera que "la circumstancia que la asistencia social sea competencia de las comunidades autónomas y de las ciudades autónomas no constituye pretexto alguno para exonerar a un Estado parte de las obligaciones que ha suscrito al ratificar la carta, puesto que incluso cuando el derecho interno atribuye a instancias locales o regionales la responsabilidad de ejercer una concreta función los estados partes en la carta siguen compelidos, en virtud de sus obligaciones internacionales, a velar por que esas responsabilidades sean correctamente asumidas".
De fet, es pot afirmar que si el Comitè Europeu de Drets Socials avalués actualment la quantia de les prestacions econòmiques d’assistència social de les comunitats autònomes, com ja va fer l’any 2012, segurament continuaria considerant que es vulnera l’article 13.1. de la Carta Social Europea perquè les quanties estan per sota del llindar de la pobresa.
Res de nou, lamentablement, i, per tant, perquè els drets es compleixin, la classe treballadora, les persones sense feina, en situació de vulnerabilitat, hem de mobilitzar-nos, sortir a les places i carrers, per exigir el compliment dels nostres drets.
És el moment d’aixecar-se i organitzar-se, malgrat els temors a la pandèmia, per animar a mobilitzar els nostres germans i germanes, sensibilitzar la majoria social i construir solidaritat (sense això, ni les eleccions ens salvaran).
* L’autor és advocat
