LA provocació de Vox és de pati de col·legi, prou antiga i coneguda, quan engresca els ànims i la ira del personal de les nostres viles i pobles. Res de nou en el món de les bronques i en l’escenografia que desplega en cada actuació dins la seva tronada i matussera estratègia.
No hi ha res que resti a l’atzar i el veïnatge hi cau, per ràbia, memòria i sentiments, davant un muntatge que juga amb una descarada teatralitat. Òbviament, una gran majoria no vol ni desitja aquest tipus de visites. Els capítols de cada "mise en escène" són els mateixos amb un "inesperat " acte central i estel·lar que es correspon amb una pluja d’ous, pedres i el que hom trobi a mà pels carrers de Salt, Valls o pels voltants de l’emblemàtica plaça de Vic. El seus dirigents ja imaginen, amb més o menys precisió, quin serà el "programa" que hauran de viure i patir en arribar a la ciutat o poble escollit.
Abans d’arribar ja albiren amb què es trobaran malgrat la seva ingènua/infantil/aparent sorpresa. La gent els espera amb delit i això és l’inici de les seves previsions propagandístiques. Els aldarulls i les batusses formen part d’un pervers objectiu que cerca el rèdit polític de possibles votants que beuen del porró del populisme, la xenofòbia, les dèries conspiratives, el supremacisme o de la numantina/rònega defensa de la pàtria.
Malgrat tot, considero que la violència no és la solució car perjudica i enalteix uns i d’altres. Són una font inesgotable de paradoxes. Es presenten com a innocents perjudicats davant la "complicitat" entre les autoritats i els manifestants. Són els particulars garants contra la violència. En qualsevol cas, no els interessa explicar la veritat, han perdut la memòria sobre les indicacions i oferiments policials rebuts i assoleixen un gratuït protagonisme servit en safata.
Agradi o no, els ous i les pedres faciliten d’allò més la feina del seu radicalisme. Un discurs que cerca l’empara en una particular i suposada intolerància i persecució. El feixisme es presenta com a perseguit i demonitzat. Quins nassos! Per no dir una altra cosa. És l’habilitat dels mags de la retòrica. Palesen un victimisme incomprès que només rep insults i una atapeïda pluja d’objectes.
Les reiterades imatges dels seus dirigents amb un recull d’ous esclafats i pedres diverses podrien encara tombar una munió d’indecisos que pensin que aquests personatges són els que Catalunya necessita. Paradoxalment demanen la condemna de la violència i ho exigeixen a tots els nivells.
Suposo que no cal recordar la perillositat d’aquest neofeixisme maquillat i ben abillat que juga les cartes de l’ordre i la recuperació dels valors hispans envoltat d’un discurs tendre i ensucrat.
Els tentacles són prou llargs per convèncer a base de fal·làcies sobre la immigració, l’islamisme o la integritat de la pàtria. No hi ha dubte que davant el discurs feixista ens poden les emocions perquè la història ens reclama i recorda un inqüestionable compromís per no tornar a temps passats i d’infinitat de tragèdies. El dilema és què fer per no donar-los projecció i sonora i gratuïta propaganda. Ho tinc clar: total ignorància i la paraula com a principal recurs.
