La Constitució espanyola de 1978, la mateixa que durant els últims anys circula, sense parar, per la boca de tots els polítics de l’Estat espanyol, uns per contradir-la i altres per santificar-la, com una sagrada escriptura, única "i immutable", comença dient en el seu article 1 el següent: "España se constituye en un Estado social y democrático de derecho, que propugna como valores superiores de su ordenamiento jurídico la libertad, la justicia, la igualdad y el pluralismo político…". Aquest article no sembla que estigui en discussió, com ho està, per exemple, el que defineix la forma d’Estat, "monarquia parlamentària", o tots els que fan referència a la configuració territorial de l’Estat.
És més, si t’atreveixes a posar en qüestió, "públicament", que l’Estat espanyol no és un Estat social i democràtic de dret, ja has begut oli, perquè se’t tiren a la jugular, ciutadans o ciutadanes tant de l’espectre social de l’anomenada "esquerra" com de la dreta, per negar-ho radicalment i en algun cas, fins i tot, per batejar-te com un "reaccionari", un "antisistema" o un fatxa.
Doncs em sap greu, perquè en aquest article vull donar alguns exemples reals, com la vida mateixa, que em donen la raó, de forma molt crua.
L’article 16 de la Declaració dels Drets de l’Home i el Ciutadà, text votat per l’Assemblea Constituent francesa el 26 d’agost de 1789 recollint la influència de la declaració d’independència dels Estats Units d’Amèrica (1776) i del pensament dels filòsofs il·lustrats del segle XVIII, deia:
Article 16. Tota societat en què la garantia de drets no estigui assegurada, ni la separació dels poders determinada, no té constitució.
A partir d’aquí, podem arribar a la conclusió de dir de què estem parlant, quan defensem una Constitució "intocable" com la del 1978, si resulta que no en tenim, de Constitució, a l’Estat espanyol!
Trobaríem multitud de dades i exemples per demostrar que l’article 1 de la Constitució espanyola no es compleix (i per tant anul·la de facto tota la Constitució).
Com es pot mantenir que estem en un Estat de dret quan de forma sistemàtica els dos grans partits de "notables", PSOE-PSC i PP, que l’han governat han aplicat la impunitat més dura, respecte a la investigació dels crims del franquisme i de la Transició (causa general de la jutgessa argentina Servini amb més de 400 querelles i milers i milers de víctimes). No hem tingut ni veritat, ni justícia ni reparació.
Com es pot sostenir l’article 1 de la Constitució espanyola, quan encara tenim més de 100.000 víctimes enterrades a les cunetes de tot l’Estat? I es construeix un Estat, amb peus de fang, sobre la total desmemòria i amb el paradigma d’haver obert les portes a polítics i funcionaris de la dictadura perquè col·laboressin en la construcció d’aquest suposat "Estat democràtic".
Quina vergonya que hagi hagut de ser una jutgessa argentina (la senyora Servini) que vingués a Espanya i és passegés per tot arreu entrevistant les víctimes oblidades del franquisme.
Quines conseqüències ens ha portat no metabolitzar la nostra història i haver fet justícia? Doncs que es banalitza i creix el "feixisme". Fins al punt que grups polítics feixistes, amb representació parlamentària, acaben defensant una "Constitució" suposadament democràtica, envalentonats per fets com , per exemple, el de veure com un cap d’Estat que va tenir "greus connivències" amb el dictador Franco encara no hagi demanat perdó.
El mite de la "transició pacífica i exemplar" ha caigut pel seu propi pes. I no val com a discurs a la defensiva enrocar-se en la llei d’amnistia de 1977 (un altre error històric que ha acabat fent valdre els "botxins" en lloc de les víctimes).
Hi ha dades que parlen per si soles: dels 591 morts, assassinats, que hi va haver entre 1975 i 1983, un total de 188 formen part del que s’anomena "violència política d’origen institucional". "Són actuacions realitzades per mantenir l’ordre establert, organitzades, encoratjades i instrumentalitzades per les institucions de l’Estat (amb una Constitució en què ja sabem què diu l’article 1)."
No sóc jo sol el que posa en qüestió la democràcia espanyola, per sort. Però vull citar un exemple que no és anecdòtic i que es va invisibilitzar. Són les declaracions del president del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, que es mostrava "preocupat" per l’evolució i els forats democràtics que hi ha a l’Estat espanyol. I, això, ho deia en valorar la dada que deia que, l’any 2019, Espanya va ser l’Estat europeu més denunciat per Brussel·les per incomplir el dret europeu.
És un Estat social el que aprova una llei de la dependència l’any 2006, una fita històrica per a un ampli sector de la població totalment desemparat. Però que després no la dota de recursos i a partir de la crisi "capitalista" del 2008 es tanca l’aixeta totalment i deixa abandonat més d’un milió dues-centes mil persones (1.200.000), més 300.000 tramitacions parades! Moltes ja s’han mort esperant l’ajuda.
Però si hi ha una dada que ha posat la cirereta al pastís de tanta "mentida" ha estat l’informe del relator especial de Nacions Unides sobre l’extrema pobresa i els Drets Humans Philip Alston que visitar l’Estat espanyol entre el 27 de gener i el 7 de febrer d’aquest any (per tant, abans de la pandèmia, i això vol dir que estàvem en la tan enyorada "normalitat", encara). I el seu resultat, que s’ha donat a conèixer només fa dos mesos, dóna unes dades "esfereïdores" per acabar de desmuntar el que diu l’article 1 de la Constitució espanyola. De manera telegràfica, aquests són alguns dels punts denunciats:
• És urgent implementar mesures creatives i integrals per tractar el que ell mateix anomena crisi de l’habitatge, perquè aquest suposa el primer esglaó per combatre l’emergència social (l’habitatge, un bé essencial, es tracta des del principi d’aquest règim del 78 com un bé especulatiu per enriquir-se!).
• Destaca la greu problemàtica que suposa la precarització laboral, especialment en feines amb sous baixos.
• Es mostra molt crític amb l’abast dels sistemes de protecció social, que considera ineficients des de, fonamentalment, dos angles. El primer, des de la perspectiva de l’accés, perquè existeixen barreres, com ara l’exigència d’estar empadronat en un domicili o la sobreburocratització, que exclouen o dificulten a certs col·lectius l’accés a aquests sistemes (per exemple, a les persones sense llar). El segon, des de la perspectiva de les prestacions, que resulten insuficients (la pensió no contributiva bàsica és de 392 euros).
• També posa èmfasi en la necessitat d’advocar per reformes fiscals ambicioses que assegurin un fort impacte redistributiu i que redueixin el frau.
• Exigeix mesures per millorar la transparència i el rendiment de comptes.
• Fa un repàs de les particularitats de certs grups especialment vulnerables que es veuen afectats en major grau per la situació descrita i que, per això, són més fàcilment explotables. Entre aquests grups trobem les dones, menors i joves, els romanesos, les persones migrades, les persones amb discapacitat i, per últim, les treballadores domèstiques i les cuidadores. Descriu com alguns d’aquests grups es troben en condicions de total abandonament per part de l’Estat, vivint en condicions insalubres, patint vulneracions de drets laborals, situacions d’assetjament sexual i també els efectes negatius de la segregació que condemnen les noves generacions a mantenir-se en la pobresa, entre altres coses.
Fins aquí, algú està disposat a defensar que sí, que estan plenament garantits els drets a l’Estat espanyol, que la separació de poders està ben determinada i la democràcia, ben consolidada? O sigui, que vivim en un Estat social i democràtic de dret (article 1 de la Constitució espanyola de 1978).
Endavant doncs!
* L’autor és advocat, activista dels Drets Humans
