URANT aquests quasi dos mesos de confinament a diversos graus els empresaris han passat de preocupar-se per la caixa a fer-ho pel futur del negoci. Hi ha qui ha demanat crèdits ICO no tant perquè els necessiti per sobreviure com per afrontar la inversió necessària en tecnologia al nou escenari. Altres per aprofitar oportunitats d’inversió, al sector o en altres. Pot ser un bon moment per diversificar.
Hi ha sectors i nínxols que han augmentat com per exemple els relacionats amb formació a distància. Els relacionats amb alimentació bàsica de consumidor final ens han recordat el seu caràcter anticíclic i són atractius per a inversors que cerquen seguretat i rendibilitat en aquest moment.
Els que han tingut comandes temen una caiguda a mitjà termini, ja que moltes han sigut per augmentar estocs, i a més a més s’espera una davallada de la demanda final. No hi ha previsions de compra. Es té por a l’efecte dòmino, per exemple del sector hoteler. Preocupa la possible responsabilitat de l’empresa, dels seus administradors i consellers, davant reclamacions pel Covid-19, al ser considerat accident de treball. Tot el que passi en horari laboral (in intinere inclòs) té aquesta consideració. I en cas de mort o invalidesa pot haver-hi sanció, i aquestes no són cobertes per les assegurances. S’ha de facilitar al màxim la connectivitat dels clients. Cal formar els equips per facilitar tours virtuals per la botiga o l’estand. Però com diu Montserrat Soler “la digitalització dels processos comercials no suposarà la desaparició dels comercials”. El telèfon no va acabar amb ells i tampoc ho farà internet. Els bons comercials, els que saben guanyar-se la confiança dels clients i tancar la venda, tenen el futur assegurat, perquè “són els que porten els diners”, sempre que les vendes es cobrin.
Les empreses podran pujar a la tecnologia o no, però no poden evitar-la. Han de pensar què passa si la competència hi puja i nosaltres no. Moltes empreses van sortir de la gran recessió enfortides en internacionalització, ara potser ho fan en online i teletreball. Segurament no serà causa d’èxit sinó requisit de no fracàs. I un cop pujades hauran de fer front a la ciberseguretat i protecció de dades.
Un dels efectes del Covid-19 està sent accelerar canvis que ja estaven entre nosaltres. S’ha d’evitar que les eines es converteixin en objectius. Un dels reptes del teletreball serà lluitar contra la desvinculació. Covid-19 també ha trastocat l’escala de prioritats; la família ha pujat. S’ha canviat el contracte psicològic amb l’empresa. Preocupa com fer front a un escenari amb augment de les peticions de reducció de jornada i similars per conciliació familiar.
Un repte és la gestió d’emocions i de l’estrès, personal i dels altres. Recordem Maslow i la seva piràmide, en situacions de crisi les motivacions fisiològiques i de seguretat (física, mental i financera) adquireixen importància. Els col·laboradors tenen incerteses, cal transmetre’ls confiança. Cal aprendre a liderar equips virtuals.
La preocupació dels propietaris immobiliaris no és tant cobrar les rendes de l’estat d’alarma com quin futur tenen molts locals i oficines. S’ha de facilitar la seva reconversió a habitatges.
Hi ha por que el necessari suport als necessitats amb la renda mínima vital esdevingui un desincentivador econòmic com sembla que és el PER.
Hi ha qui desitja que vinguin els homes de negre, perquè “amb aquesta colla no ens en sortirem”. En lloc de centrar-se a com aconseguir el màxim de fons europeus i com aplicar-los ho fan principalment a lluitar pel seu espai polític. No és que alguns vulguin “veneçualitzar-nos” sinó que la majoria semblen autèntics incompetents. Mostres d’aquesta incompetència són l’oportunitat de les mesures fiscals de l’impost de patrimoni i successions de la Generalitat de Catalunya, i moltes de les declaracions del vicepresident del Govern Central. Fruit parcial d’aquesta incompetència és la decisió de Nissan, presa dins d’una estratègia global, afavorida pel nostre clima polític tan poc “business friendly”. Fa temps que s’ha perdut el fil entre la política i la societat civil. Nissan tindrà molta repercussió als mitjans, però no és res comparat amb els milers d’autònoms i petits empresaris que no surten a cremar neumàtics a les carreteres.
Alguns empresaris estan arribant a la conclusió que Marx tenia raó al dir que “la política és l’art de cercar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després els remeis equivocats”.
