STEM, en plena revolta de totes les societats de caçadors de Catalunya, indignats per l’aprovació de la Llei 5/2020 de 29 d’abril , de “mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic, i de creació de l’impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient”.
Molts us preguntareu què té a veure l’aprovació d’una llei com aquesta, en temes relacionats amb la caça. Doncs, ho explico breument. De tant en tant, alguns governs, modifiquen determinats punts de lleis vigents, mitjançant l’aprovació d’una llei com aquesta, que ve a ser una “llei òmnibus” on , a la callada i per la porta del darrere, es modifiquen aspectes delicats d’un ampli conjunt de lleis vigents.
Si algú té interès en llegir aquesta llei, veurà la densitat i complexitat dels temes tractats i modificats, al llarg de 168 pàgines. Sí, sí heu llegit bé. Cent seixanta – vuit pàgines, de lletra petita que toca i retoca, centenars d’aspectes de lleis vigents, relacionades amb tots els Departaments de la Generalitat.
En el cas dels caçadors, modifica substancialment, les condicions per caçar, les quotes i les sancions que poden esdevenir estratosfèriques, en comparació amb les actuals. De fet, aquestes modificacions arriben en un mal moment, per un col·lectiu que històricament s’ha considerat menystingut i maltractat.
No sóc caçador, però visc en un poble rural, on la caça forma part de la nostra vida quotidiana. D’entrada ,cal saber que a Catalunya tenim més de 63.000 caçadors/es, practicant aquesta activitat, amb uns efectes econòmics molt rellevants. Però, no és d’economia que vull parlar, sinó de l’activitat equilibradora que té la caça. No és fàcil defensar aquesta pràctica, perquè la llunyania de les ciutats, respecte els pobles, es va fent cada vegada més i més gran. Parlo de la llunyania mental, no de la física, que també.
Alguns pensen en la caça, com l’activitat d’uns senyorets que s’avorreixen i van a matar tot el que troben per davant. No. La realitat és radicalment diferent. Aquí, a Catalunya, és habitual passar de pares a fills, la pràctica de la caça, en una barreja d’esport i estimació per la natura. El país s’ha anat abandonant, de manera que tenim centenars de milers d’hectàrees, sense presència humana, i sense depredadors naturals que regulin el nombre d’espècies salvatges.
Aquesta situació motiva la proliferació d’un gran nombre d’espècies, que entren en competició amb l’activitat de pagesos i ramaders, fins el punt que la no regulació , suposaria la impossibilitat de continuar l’activitat. Volem o necessitem pagesos i ramaderes ? Sí, o no ?. Si els necessitem, els hem de protegir. Son els que cuiden i protegeixen el territori i el paisatge. I han de poder conviure amb les especies salvatges, sempre i quan, siguin compatibles. Quan la desproporció és immensa, la convivència, es fa impossible. Es en aquest punt, en que els caçadors esdevenen útils i indispensables.
Està més que estudiat el nombre d’animals que poden conviure en cada hectàrea de terreny, en funció de si és bosc, conreus , secà, etc. Aquí és on entra en funció el paper dels guardes rurals, a l’hora d’establir el nombre d’animals i espècies que es poden caçar, es tracti de porcs senglars, cérvols, cabirols, muflons, conills, llebres, etc. Que ningú pensi, en barra lliure, a l’hora d’anar a caçar. En absolut. Es controlen les peces i s’estudien si tenen alguna malaltia o no que pugui passar a d’altres animals , salvatges o domèstics.
En resum, una vegada més, s’han tocat de manera substancial, les condicions d’aquest sector, sense parlar amb ell. I el col·lectiu ha dit prou. Estan cansats de batallar contra un mur impenetrable que els demana regular les espècies presents en el territori, posant unes condicions impossibles de complir. Un govern que no escolta produeix aquests resultats.
