A pandèmia que patim, ha servit per a mostrar, si algú ho dubtava, l’enorme distància física i mental, entre el món de ciutat i el món rural. Em refereixo a l’oblit i al desconeixement, per part dels centres de decisió, del que passa , a pagès.
No té cap lògica, la decisió de confinar de manera global i total , a tot el país, sense distincions de lloc ni població. Mirem com es composa el país. Espanya consta de 8.131 municipis, dels quals 5.002 tenen menys de 1.000 habitants. Catalunya amb 947, en té 450 de menys de 1.000. Poso el límit en els 1.000 com podria haver-hi posat els 2.000, per dir que amb aquesta població, un municipi no pot produir aglomeracions ni concentracions de gent, en cap cas, ni en cap moment, sobretot si els bars i restaurants estan tancats.
Comprenc perfectament la necessitat de confinar la gent, a casa seva i reduir la mobilitat al màxim, si així ho dictaminen els tècnics. En els meus quaranta anys, en un ajuntament o en altres càrrecs, sempre he fet cas de les propostes dels tècnics. Per això, hi son. Ara bé, si el problema és la mobilitat, cap problema en prohibir els desplaçaments fora del municipi, però , era necessari globalitzar aquesta prohibició, a nivell de tot el país ? No es podia haver fet, per trams de població ?
He complert amb la resolució, sortint cada dia , només a buscar el pa i els diaris, però en un poble de cinc-cents habitants i un terme municipal de 44 km2 , algú podia esperar aglomeracions ? No es podia haver limitat el confinament a no sortir del municipi ? Ni tant sols es podia anar al bosc que tenim a deu o quinze metres de casa ?
Aquestes i moltes altres reflexions ens fem els que vivim a pagès. O si voleu, en el mon rural. Obligar a sortir amb mascareta, anar a comprar amb mascareta , no permetre més de tres persones dintre d’un establiment, mantenir distàncies…tot és adequat , però no poder anar a caminar, anar a buscar “múrgoles” al bosc, ni llenya o fer altres activitats, com “manar l’hort”, em varen semblar poc coneixedores de la vida rural.
Sé el difícil que és , fer-ho bé per a tothom. De fet, és impossible, perquè tothom es converteix en expert en tota mena de pandèmies, però, la reflexió d’avui, és fer entendre la problemàtica dels pobles petits, quan els que manen son tots de ciutat. D’aquí que sempre hagi defensat la presència de regidors i alcaldes de petits pobles, en el Parlament, Congrés i Senat. O millor encara, compatibilitzar el càrrec amb altres de més amunt, com Consellers i Ministres. Es el que fan a França i en alguns altres països, i això suposa no caure en situacions com les que descric aquí.
A la gent de pobles petits, se’ns podia haver dit, no anar cap a altres municipis, però deixant amplis espais de llibertat de moviment, dintre del terme municipal. Puc assegurar, que una vegada desconfinats de casa, he anat a caminar per llocs on no he trobat ningú. Fins i tot ens podem permetre anar carretera amunt i avall, amb la sola presència de 3 o 4 cotxes, en una hora de caminada. Son impossibles les aglomeracions perquè no hi ha gent per fer-les.
Per últim, ja ho vaig manifestar la setmana passada , en aquestes mateixes pàgines del Diari de Terrassa. Considero un error, el desconfinament per regions sanitàries, perquè trenca les relacions habituals i normals entre territoris. A més, no permetran, fer ús de les segones residències, a multitud de persones, produint un doble efecte negatiu. Els de ciutat no podran anar a descansar a les zones rurals, i les botigues i comerços de les zones rurals, no tindran els ingressos que proporcionen aquests segons residents. Algú pensa en els pobles i la seva gent?
