S’ha d’haver viscut uns anys, en un país protestant, per veure les grans diferències ,amb un de catòlic. Tot i que en la majoria de països de la UE, son minoria, els que practiquen una religió, sigui quina sigui, tots venim impregnats d’una cultura, costums, tradicions …d’arrel religiosa, ni que sigui molt antiga.
Aquestes arrels, ens marquen de per vida, i ens fan actuar d’una determinada manera, encara que moltes vegades, no en siguem plenament conscients. I si visquéssim, en alguns d’aquests països, fins i tot veuríem certes diferències, en funció de si la branca dominant és / era el luteranisme ( de Lutero), el calvinisme ( de Calvino) o més rigorosos encara, de Zwingly.
Comprendríem la duresa, contra determinats comportaments. El rigor, envers la fidelitat i compliment de les promeses fetes, i els compromisos assumits. El rebuig social, contra la mentida, i la falsedat. El poder de l’austeritat i l’estalvi. L’obediència i preservació de tradicions i costums, heretats, etc.
Perquè dic això ? Per explicar algunes de les decisions que aquests dies es tracten i decideixen en el marc de la UE. Tot sovint, veiem, posicionaments molt diferents, en funció dels països del nord, respecte els del sud. Alguns, poden creure que és per qüestions d’idioma, o de sintonia entre ells, sense pensar en un lligam , molt més fort que els uneix i els fa complementaris. Son les arrels religioses, en el sentit més ampli.
Mireu, allà la mentida i la falsedat, son terriblement penades. A nivell individual i col•lectiu. No passa com aquí, que molts creuen que en una confessió, es surt net, i es pot tornar a pecar. Allà, no. Qui menteix una vegada, ho pot fer cent vegades més , de manera que no se li pot fer confiança. No pot ocupar cap càrrec públic ni cap de privat , de responsabilitat , perquè és una persona poc fiable.
Allà, l’austeritat, en la vida privada, però molt especialment en la pública, va en l’ADN, de manera que és impensable determinades despeses, per determinats actes o activitats, en qualsevol institució pública. Tots es consideren socis de l’Estat, i com a tals, contribuents, i si veuen alguna despesa, poc justificada, no els costarà gens de demanar comptes o presentar denúncia.
Podria allargar els exemples amb una vintena més de qüestions, però exposo aquests, per fer entendre el perquè de les reticències d’aquests països a l’hora d’ajudar els països del sud. Ja entenen que han d’ajudar, però la qüestió, és fins a quin punt. Per a ells, nosaltres som gastadors i ells son estalviadors. Aleshores, la seva solidaritat té límits molt determinats. Ens veuen com països alegres, despreocupats, vividors, poc treballadors i poc estalviadors. Gairebé tot el contrari de la seva vida habitual.
Davant aquest panorama, en el marc de la pandèmia, també veuen que aquí ens ha afectat molt més que allà, i pensen en si el nostre tipus de vida, hi ha tingut molt a veure….i no estan disposats a grans sacrificis, durant molts anys, per a resoldre els nostres problemes.
No és fàcil fer entendre que la visió general, simplista i sectària, no és real. Que les coses aquí, han canviat molt, i no som el que semblem. Per a un alemany , un austríac, un holandès, danés, suec o noruec…l’austeritat i bona gestió son essencials, i no veuen aquestes característiques en el nostre país. I en part, tenen raó.
Estem lluny de tenir governs eficients, austers i presidits per la bona gestió i administració. Si passada la pandèmia algú creu que podem continuar com abans, va molt equivocat. Sense un gran esforç per acostar-nos a una part del funcionament d’aquests països del centre i del nord, la UE no podrà funcionar en plenitud. Les coses son com son, i no com voldríem. Doncs bé, ha arribat l’hora de canviar-les.
