OT sovint, recordo converses en el Parlament de Catalunya, amb companys del mateix grup o amb diputats i diputades d’altres grups, respecte a com buscar persones idònies per a cobrir els càrrecs institucionals, en els ajuntaments o en el govern de la Generalitat. Les mateixes reflexions valdrien pel govern central. Hi havia qui defensava dir sempre sí, a la proposta per un càrrec institucional. S’estigués o no preparat, per a dur a terme una brillant gestió. Alguns, ho justificaven en que ja s’aprèn el que no se sap. Altres, en que si no ho saps tu, pots contractar un altre que sigui expert en el tema, per això hi ha diferents nivells, i assessors a cada Departament.
Sóc dels que no he acceptat mai cap càrrec que no estigués segur, d’estar preparat, per fer-hi un bon paper. Però, com tot en la vida, hi ha múltiples opcions i decisions que cadascú pren com millor li sembla. Hi ha gent que no té por a assumir responsabilitats, d’alt nivell, malgrat no estar preparat. Es més, a mesura que els anys passen, s’ha anat perdent la por, o el respecte, a càrrecs de gran rellevància, de manera que al final, moltes persones inadequades, els han ocupat. Millor dit, els ocupen, a dia d’avui.
Dic això, en plena crisis de la pandèmia, mirant com la gestionen els ajuntaments, la Generalitat i el govern central. Ara, més que mai, considero que la mediocritat és una arma de destrucció massiva. Alguns, potser pensaran que exagero, però tenir persones inadequades, en llocs clau, pot suposar anar pel bon camí, o anar pel pedregar, amb tot el que això comporta. Hi ha qui creu que per haver estat regidor/a, alcalde/alcaldessa, o diputat/da, ja era més que suficient per assumir càrrecs de major rellevància.
Aquí, jo diria,a segons qui, li pot haver servit, a segons qui, no. No n’hi ha prou d’haver estat un temps en un altre càrrec, per estar segur de poder-ne exercir un altre de molt diferent. Es cert que el pas per un ajuntament va molt bé, per a futures obligacions, però , pot ser no suficient. I és que configurar un equip de govern, en qualsevol administració, és molt, molt complicat. I més ara, en que la política té mala premsa i mala imatge, en general, de manera que molta gent preparada, prefereix continuar a la vida privada que donar el pas a la pública.
En els meus quaranta anys de vida de partit i institucional, he conegut a més d’un centenar de grans polítics, situats en diferents nivells: municipal, autonòmic i estatal. Grans alcaldes/alcaldesses, consellers /es, ministres, presidents d’aquí i d’allà, del Parlament , del Congrés i del Senat. Tots ells i elles, tenien molt clar que si no eren capaços de formar un molt bon equip, el fracàs estava garantit. D’aquí la seva grandesa i saviesa. Son els mediocres els que s’envolten de mediocres per evitar els puguin “tapar” o passar al davant. Els intel·ligents i líders autèntics, no tenen aquesta por. Al contrari, si surt algun col·laborador, especialment espavilat, procuren mantenir-lo al costat o preparar-lo perquè el substitueixi.
No tinc prou espai per anomenar-ne una vintena, però , tots els estimats lectors i lectores, segur en tindran uns quants en el cap, fins i tot procedents de la mateixa ciutat o ciutats properes. El gran problema que tenim , a dia d’avui, és l’enorme mediocritat de bona part de la classe política, i amb ella, de les administracions del país. Em cenyiré a Catalunya, però és extensiu a nivell estatal. Hi ha càrrecs institucionals que mai haurien d’haver acceptat el càrrec que ostenten. I si qui els va nomenar fos un autèntic líder, ja no els hagués anat a buscar. N’hagués triat d’altres. Molts d’ells /elles, no haguessin passat de contramestres, de fàbriques mitjanes, a la vida civil. Aleshores, no tenen la preparació ni l’autoritat i lideratge que s’ha de tenir en tots els càrrecs rellevants. No s’estranyi ningú, doncs, del panorama que tenim al davant. Si algú somiava amb la independència, com a via per millorar el país, en comparació amb el funcionament d’Espanya, li deu haver quedat clar que no tenim la matèria prima per tirar per aquest camí. La mediocritat impera, i causa estralls, en tot el que toca. Es un dels temes a resoldre, una vegada, vençuda la pandèmia.
