Un li diu a un altre: "Escolta, cada vegada estàs més jove", i l’interpel·lat li contesta: "És que mai discuteixo amb ningú", i l’emissor li torna a dir: "Sí, home, serà per això?", "doncs no serà per això", acaba proclamant el segon.
Amb aquest vell acudit vull encetar el meu article d’aquesta setmana per abordar el tema de les discussions en el gènere humà. El fet de discutir es defineix com el fet de bescanviar arguments sobre una qüestió que en principi separa dos o més persones o col·lectius. Discutir es converteix en un magnífic instrument per poder apropar posicions diferents entre interlocutors que no tenen la mateixa opinió, sentiment o creença d’algun assumpte i per tant s’erigeix com una vàlvula d’escapament a la pressió emocional que qualsevol enfrontament pot ocasionar. De totes maneres és bo saber que la resposta fisiològica del fet de discutir és un increment de la freqüència cardíaca i la tensió arterial sistòlica així com un augment dels nivells de testosterona, una disminució del cortisol i una alteració de l’hemisferi esquerre del cervell amb les conseqüències neurològiques pertinents. Discutir des de la més estricta vessant argumental sense barrejar emocions pot establir mecanismes de mediació útils per a la societat, però la incorporació de l’element emotiu esberla l’estabilitat orgànica i provoca desgast, corrosió i envelliment en la gent.
És sabut i explicat pels historiadors que Juli Cèsar es mantenia sempre en un aspecte molt jovenívol i de molt bon veure i entre d’altres característiques se li atribueix la d’escoltar els seus generals, compartir estratègies amb ells i no discutir mai sobre quina era la millor opció per conquerir un territori. Tenia el costum d’avaluar sempre totes les opcions proposades i davant del dubte, això sí, prevalia la seva.
De totes maneres també és necessari explicar, per a les persones molt emotives i sensibles que ho passen tot pel filtre de les emocions, que encara és molt pitjor en el cas que no siguem capaços de controlar-les, deixar-les a dins i no poder despendre’ns de la toxicitat que guardar-les en el nostre interior provoca. Deixar tancades la ira, la ràbia o l’angoixa dins nostre pot ocasionar danys més severs en el nostre cos que no pas discutir amb una certa moderació d’aquelles coses que no ens agraden.
Discutir des de la prudència emocional necessària per no renunciar als nostres postulats i amb distanciament just per no perdre la bondat de fer-ho sense ocasionar alteracions funcionals pròpies ni sortides de to vers els altres és el punt exacte de racionalitat que hem de trobar. Les persones que discuteixen per tot o sempre volen ser guaridores de la raó estan molt exposades a ancorar emocions de negativitat, rancúnia i enveja en el seu ego i allunyar-se de la vida sana i equilibrada que necessitem per poder protegir-nos d’un atropellament fisiològic i mental gratuït i hostil. A més als que ens agrada l’art de discutir amb la moderació necessària per defensar els arguments que marquen les nostres vides volem allunyar-nos dels idiotes que fan de la discussió el seu esport diari, la seva estratègia quotidiana, per superar traumes més profunds, gent que tot el dia discuteix per tot, gent que a més són molt professionals i experts de la discussió i si baixem al seu nivell segur que ens guanyen perquè tenen més experiència en aquestes trifurques que no pas nosaltres.
Com deia aquell: "Doncs no serà per això", i que cadascú segueixi el seu camí.
