El nostre món, la Terra, gira sobre si mateix a 1.700 quilòmetres per hora i orbita al voltant del Sol a més de 100.000 km/h. Però en canvi nosaltres no sentim cap moviment perquè ambdues velocitats són constants. És justament aquesta constància, en forma de rutina diària, que ens fa anar a cadascú a una certa velocitat de creuer continuada, i que ens impedeix justament notar la velocitat en la qual vivim el nostre propi temps.
Però, en algun moment, de sobte, tots ens trobem davant d’una dura notícia que ho atura tot. Absolutament tot. Sembla que el teu propi món s’aturi unes hores, uns dies, unes setmanes, potser uns mesos. De cop, ha deixat de fer les voltes a les quals ja estàs tan acostumat, i ha dit prou. Parem aquí.
Aquesta setmana passada he estat 76 hores hospitalitzat després d’una necessària operació de medicina preventiva, de què he sortit físicament pitjor del que vaig entrar. Personalment, aturar el dia a dia en un món, el meu, que gira a una velocitat extrema està sent una prova personal duríssima, no només físicament sinó especialment mental.
Sent molt conscient que he extret molts aprenentatges dia rere dia d’aquests quatre dies a l’hospital, més uns quants més aquí a casa estant de baixa laboral, he decidit que els vull compartir amb vosaltres. Per a mi, ara ja no hi ha estrès, urgències, compromisos, horaris, obligacions, tan sols un únic objectiu i focus: cuidar-me a mi mateix i recuperar el meu estat de salut previ a l’operació del 26-N, encaminada a evitar que el tumor trobat el 21-O es dispersi a altres òrgans.
Petites activitats i accions, simples i repetitives, que fem rutinàriament sense pensar-hi, allà dins de l’hospital requereixen tota la meva atenció, esforç, ajuda i un xic de sort per produir-se de forma satisfactòria. En poso alguns exemples: aixecar-se del llit, dutxar-se, agafar qualsevol estri amb garanties que no caigui, menjar, caminar uns pocs metres, fer les pròpies necessitats fisiològiques…
I ben curiosament l’eina de treball i personal fonamental que tenim tots i que, en plena capacitat de les nostres pròpies funcions, utilitzem durant moltes hores diàriament deixa de ser el protagonista absolut del nostre interès i temps. És ben cert, el mòbil et connecta al món exterior, però quan ets a l’hospital i vols curar-te el primer amb qui has de connectar és amb tu mateix: amb el teu propi cos, els teus pensaments i les teves emocions.
En resum, aquests dies de repòs i introspecció m’han servit per adonar-me de tres trets fonamentals de l’ésser humà, viscuts en pròpia persona:
1. Som éssers absolutament socials, de relació amb altres, i, conscientment o inconscientment, ens agrada i ens fa sentir millor físicament i emocional. Que et donin el bon dia, una pastilla o el menjar a l’hospital dient el teu nom i amb un somriure té un valor incalculable i és part clau inherent per a la més ràpida recuperació del pacient.
2. Tots els humans depenem en un sentit o altre dels altres, i només ens n’adonem quan físicament estem incapacitats per fer les nostres activitats de rutina diària. Jo personalment me n’he adonat en aquests quatre dies a l’hospital, però també m’ha fet pensar molt en les persones dependents, que per realitzar la seva rutina diària necessiten suport d’altres, no només quan estan malaltes. I he comprovat també de la gran feina que fan professionals, persones i familiars que fan possible que moltes altres persones puguin gaudir d’una vida plena. Els més desfavorits no tenen ajuda ni en moments extrems de la seva vida i això ens ha d’interpel·lar a tots/totes per posar-hi vies de solució futures. En aquest sentit, vaig observar amb tristesa com ingressaven una persona gran per operar-la el mateix dia que jo, i ella anava sense acompanyant en aquella delicada situació.
3. La nostra individualitat com a persones és necessària, insubstituïble i preciosa ja que ens permet reconèixer-nos com a éssers humans vius dins un cos físic, amb consciència, pensaments i sentiments propis i personals. Considero que tenir aquesta oportunitat de sortir de la voràgine del propi dia a dia m’ha permès grans aprenentatges personals i ser conscient de la importància de connectar a vegades amb un mateix, per "escoltar-se", conèixer-se més i saber què sentim, què volem i què voldríem per al nostre futur.
Com sempre, acabo donant gràcies per aquests veritables moments d’aprenentatge i per l’extraordinària oportunitat de compartir-los amb tots els lector/es del diari.
www.solutionsdecisions.com
