Diu un adagi que "a la curta o a la llarga, el temps tot ho ateny". És certament admirable la tasca que desenvolupa Càritas a la nostra societat. Tan sols una setmana després d’una altra iniciativa solidària demà la delegació local organitza una caminada solidària: des de l’Hotel Don Cándido fins a les Fonts, entre les 10 a 14 h. En arribar-hi, es compartirà pa amb tomàquet i botifarra. La inscripció s’ha fixat en la mòdica xifra de 10 euros (5 per als menors de 25 anys). El que es recapti nodrirà unes necessitats que vénen atenent de fa força temps.
Fa de mal dir, però quina llàstima que els polítics s’hagin de refiar d’oenegés i altres entitats que els tapen "vergonyes". En dies tan assenyalats com aquests, crec que farien bé amagant-se. No pas anant-se’n a fer la foto de manera absurda i gairebé patètica. Tot el mèrit és del voluntariat, esmerçant-hi hores, esforç i il·lusió a canvi del no res.
Tibant de nous refranys, "més costa viure que ben viure". O "qui dóna per néixer, dóna per créixer". El desenvolupament social i l’avenç històric han anat engrandint les distàncies abismals entre la gent benestant i els col·lectius que pateixen mancances. Un nucli que s’ha batejat amb terminologies com la gent que frega l’exclusió social o el tercer sector, entre d’altres. No es tracta d’altra cosa que repartir la riquesa amb uns criteris més igualitaris. És molt injust que existeixi una hiperconcentració de recursos en mans d’uns pocs individus.
Viure d’esperança equival a un bé que tots tenim el dret i el deure de compartir. Sense cap mena d’escarafalls. No entenc la caritat com una virtut cristiana sinó com una exigència humana. A la tardor de la vida, se’ns examinarà sobre l’amor. Ací, em prenc la llicència de reproduir una frase brutal d’un dels grans líders en defensa dels pobres, en Pere Casaldàliga: "Em titllaran de subversiu i ho sóc. Pel meu poble en lluita, visc. Amb el meu poble en marxa, vaig". Que cada lector faci per tal d’interpretar adientment el seu rerefons.
Durant l’any es fan altres curses solidàries amb diferents reptes. Aquesta, per a mi, té un sentit especial. Penso en els afectats per patologies, certament. Ara bé, el no tenir i caure en la misèria i la impossibilitat de sortir-ne ha d’ésser dur de suportar. Encoratjo, per tant, els que se sentin atrets per aquesta reflexió que s’hi apuntin.
