Alguns lectors els sonarà una cançó que aquests darrers mesos s’ha popularitzat en les places de molts pobles de Catalunya dins dels cants per la llibertat que es fan cada dia, i que comença així: "Tot el poble cantarà la melodia dels indignats. És Catalunya que es rebel·la i lluita per la llibertat…".
Conegudes ara fa molt pocs dies les dures sentències judicials als nou líders socials i polítics empresonats des de quasi fa dos anys de forma preventiva, la indignació ha aparegut com a reacció d’una part molt important de la població, que l’ha començat a expressar de diverses formes, la majoria pacífiques, tot i que alguns pocs eixelebrats han optat per formes més agressives contra els poders policials, que també les han reprimit amb duresa extrema, vist per tothom gràcies als mòbils.
Així doncs s’obren ara una sèrie d’interrogants tant per als dirigents polítics d’Europa, Espanya i Catalunya, com per als empresaris i ciutadans de totes aquestes geografies.
Es tracta de veure com es gestionen les reaccions a aquesta sentència per part de cada un dels diferents participants i implicats, donat que sembla que les mateixes no han fet content a ningú, uns per massa "toves" i altres per massa desproporcionades o injustes del tot.
Ara mateix ens trobem en un gran atzucac, que afecta no només el territori català, sinó Espanya en el seu conjunt i de retruc Europa. Una gran majoria de ciutadans no sap com sortir-ne perquè no veu clars els propers passos, el que pot semblar lògic a ulls de tothom, però és especialment greu en el cas dels polítics responsables de cada una de les parts que, a ulls externs, tampoc sembla que sàpiguen què han de fer i quins són els propers passos.
Comencem pels inicis, sembla provat que la causa principal del greu problema actual de la relació entre Catalunya i Espanya es remunta a fa ara nou anys, quan es va emetre una sentència de retallada del nou Estatut de Catalunya que havia validat el 74% dels catalans en referèndum el juny del 2006.
Recordem que, en aquell moment, la població catalana que es declarava obertament favorable a una independència del seu territori estava al voltant del 25%.
Des d’aleshores, la reiterada negativa de l’Estat espanyol a negociar un pacte fiscal per a Catalunya, sol·licitat diverses vegades pels governs de la Generalitat, tampoc va ajudar gens a calmar els ànims.
Així mateix moltes vegades es va sol·licitar per part del Govern de la Generalitat que es deixés fer un referèndum d’autodeterminació, pactat amb l’Estat espanyol, i aquest darrer s’hi va negar de forma reiterada.
No hi ha hagut cap resposta positiva a les necessitats específiques del territori, i reiteradament s’han incomplert els pactes econòmics en termes tan claus com infraestructures, que mostren uns percentatges de realització ínfims versus els compromisos del govern estatal de Madrid amb l’autonòmic català.
La reacció-resposta dels ciutadans catalans a aquests fets ha estat l’augment continuat de mobilitzacions de centenars de milers de persones, regularment coincidint amb la Diada Nacional de Catalunya, i el progressiu augment del percentatge de ciutadans que es declaren favorables a la independència de Catalunya. En aquests moments les enquestes situen els percentatges entre el 45 i el 55% de la població.
El referèndum d’autodeterminació de l’u d’octubre de 2017, invalidat per l’Estat espanyol mitjançant la posterior aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola per primera vegada en tota la seva història, va ser la guspira final que ha portat els líders socials i polítics a la presó, a sortir-ne ara condemnats, i a una altra sèrie (no menys llarga) de líders a l’exili a països com Suïssa, Escòcia i Bèlgi- ca.
Com veiem en aquest exemple tan proper, és obvi que totes les accions provoquen reaccions, en un sentit o en un altre, a vegades a favor de la pròpia acció i multiplicant els seus efectes o a vegades en contra i que poden suposar el retrocés de la pròpia acció que les ha provocat.
Molta gent desconeix en quin punt es troba ara el procés català i té més dubtes encara sobre el que podria passar en el futur immediat. De totes maneres en podem extreure aquestes dues conclusions, que comparteixo aquí amb els lectors:
1.- Quan un/una vol aconseguir quelcom, és crític que la seva actuació vagi dirigida a aconseguir un objectiu concret, mesurable i fàcil d’entendre per tothom.
2.- Quan un/una fa una acció concreta, ha d’estar sempre preparat per a una possible reacció contrària al que ha fet, i que potser va en la direcció contrària.
