L’enrenou viscut en els darrers dies/setmanes per decidir la nova presidència de la Diputació de Barcelona ha vingut acompanyat d’unes interessants dosis de pedagogia on ens han explicat i recordat algunes de les particularitats i funcions d’aquesta històrica institució. Ni parlar-ne, de la seva futura caducitat/liquidació! Potser es desconeixia l’important pressupost que nodreix les seves competències i aquest peculiar aixopluc que representa per a molts pobles i localitats en relació amb els ingressos pel tema de les contribucions. El control de la Diputació de Barcelona representa, sens dubte, un accés important a diferents vies de finançament, subvencions i ajuts. No cal recordar que el seu pressupost de cultura, per exemple, ha permès endegar i seguir importants iniciatives així com esdevenir un sempitern coixí per a tota mena de propostes en forma de cursos, exposicions, conferències i projectes editorials. No crec que des de Terrassa es pugui portar la contrària en aquest aspecte. Sort n’hem tingut. Agradi o no es tracta d’un espai de poder i força que no ha perdut, ans al contrari, la seva vigència i possibilitats. Tot el que s’ha dit , més enllà de l’enuig que han provocat els darrers pactes resolutius, m’ha fet recordar la fama que sempre ha tingut com a veritable "paradís" per a molts funcionaris o personal eventual. Per a molts ha estat el somni de la seva vida professional. Tenir feina a la Diputació ha significat un desig llargament cobejat per l’ambient de treball i per les comoditats que envolten les diferents tasques en els establiments de què disposa l’ens provincial. Recordeu alguna vaga del seu personal?
Tot això m’ha portat alguns records i potser alguna llegenda urbana inclosa sobre les possibilitats de premi i/o càstig que l’administració pública exerceix sobre alguns dels seus empleats. Les administracions han tingut, sovint amb maldestra habilitat i menyspreable revenja, una manera molt subtil de castigar el personal polèmic i/o aquelles persones que no han tingut cap recança a ser fermes en les seves conviccions i plantejaments. Fer el salt a la Diputació podia ser una manera d’agrair els serveis duts a terme i una fidelitat manifesta. Canviar però de forma sobtada de destí dins la pròpia administració local, sense lògica ni arguments, també podia ser la manera de castigar la displicència i suposada arrogància del funcionari de torn. No hi ha res escrit sobre el tema però hom sap casos d’evident persecució i de posar al dia alguns comptes pendents. Tinc ben present la situació de condemna i ostracisme en què vivia alguna persona en les meves primeres visites al que havia estat el primer arxiu municipal situat a les golfes de l’edifici del Raval. Un canvi de cartipàs o de responsabilitats polítiques pot ser l’inici d’un calvari que es concreta en una senzilla taula i en una cadira i sense cap mena de feina a desenvolupar. A veure qui es cansa abans i qui resisteix millor la tortura de l’oblit i el silenci. "Pensa, fill meu, pensa", li recordaven al represaliat. Dies i dies, sense res a fer, tot esperant que la nova convocatòria electoral capgiri la truita. No tenim cura i sempre anem amb la llibreta a la butxaca.
