És evident que el servei bancari, al llarg dels darrers deu anys, ha passat a ésser un nyap. Eslògans publicitaris com "persones al servei de persones", "el client és la part més important del negoci" o "l’interès més desinteressat" han passat a millor vida. La pròpia gestió de les cues ja ho denota. Tant se’ls en fot i si algú s’empipa i carda el camp "flors i violes"!
A més de tancar un munt de punts de venda, els taulells dels pocs que resten solen ésser atesos per una sola persona. O bé, fins i tot, s’han carregat el taulell, convertint l’oficina en un centre anomenat "store" (botiga ?). Aquell adagi que diu allò del "si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit" ha esdevingut una veritat com un temple.
Mentrestant, hi ha un parell de fronts judicials oberts en el sector. Pivoten sobre la mort de n’Emilio Botín (Bansander) i la investigació d’uns suposats pagaments de la cúpula del BBVA a l’excomissari Villarejo per ficar el nas a tot arreu. Gairebé podem parlar d’espionatge industrial/polític, en tota regla. Molt em temo, tanmateix, que tot acabarà en un no-res. Tiraran terra a sobre per tal de protegir un seguit de personatges menyspreables.
Ampliant el ventall del sector, voldria treure el tema de les famoses hipoteques inverses. Una eina dissenyada per completar les pensions dels jubilats i que, a hores d’ara, no té banc que les vengui. A banda que ni tan sols formen part de la nova llei hipotecària. La desapareguda Caixa Terrassa fou una de les entitats punteres en aquest producte, però el BBVA ja va tenir cura d’arraconar-lo fa uns sis anys.
A la pràctica, l’oferta d’habitatge a canvi de pensió no ha deixat d’ésser un "cadàver" més del crash immobiliari. En el benentès que el perfil de possible gent interessada a deixar-se convèncer passa de vuit milions de jubilats… amb casa o pis propis… Malgrat que, a hores d’ara, es tornin a veure grues per la vila, els serrells i efectes de la crisi encara persisteixen. Ningú no m’ho podrà posar en dubte en veure la carcassa de tantes estructures de blocs inacabats. O sabent i llegint, dia rere dia, que els desnonaments segueixen essent moneda de canvi.
D’acord amb tot plegat, prou d’aixecar-nos el coll de la camisa!
