Avui, quatre de juliol, és la festa nacional dels Estats Units d’Amèrica. Es commemora la signatura de la declaració formal de segregació de l’imperi britànic (tal dia com avui, l’any 1776). Treure aquest tema, a casa nostra, pot generar sensacions ambivalents. De fet, tenim el país dividit en dos fronts. Un atzucac en què ens han col·locat una sèrie de mals polítics del país. Jo m’incloc en el grup dels qui voldrien votar, certament€ Amb la certesa que, cada dia que passa, som més lluny de consolidar una àmplia majoria a favor de l’eixida.
Hi ha un fet que no puc entendre: l’obssessió malaltissa dels partidaris d’un Estat nou bo i triant tan sols els referents del Quebec i Escòcia. Pel mateix preu, per què no EUA? Sí, és intranscendent. Això sí, posat a contrastar els sentiments patriòtics dels nord-americans, els espanyols i els catalans, al·lucino. Com a exemple, plantejaria el tema de la lletra dels respectius himnes nacionals. Amb l’estirabot que, en el cas espanyol, hauríem de decantar-nos pel “lo-lo-lo-lo” que canten alguns hooligans en la prèvia de competicions esportives internacionals. I, a Catalunya, amb la tristor d’uns Segadors en to menor, reflectint el desencís de l’anomenat “Corpus de sang”. Posat a suggerir propostes, és evident que esdevindria infinitament superior l’ampul·lositat del cant de l’antic himne de l’Orfeó Català: “La senyera” (amb lletra d’en Joan Maragall i música del mestre Lluís Millet).
“Oh, say can you see by the dawn’s early light / What so proudly we hailed at the twilight’s last gleaming?” Traduint el paràgraf inicial de l’himne ianqui no hi ha un sol element de conflicte. El text és reivindicatiu i exempt de polèmica. Allí, les famílies celebren la festa amb pícnics familiars i gaudint del dia lliure. Palesant un fort sentiment patriòtic, de pertinença a un projecte sense escletxes.
No pretenc mostrar Amèrica del Nord com a paradigma d’un idíl·lic país de Xauxa. Essent el país més potent del planeta, també se’l reconeix com a nucli central de l’atrotinament, les follies i el més absolut dels desencisos. L’índex de morts violentes i una desmesurada afecció a considerar el diner com a referent no garanteixen un millor nivell de vida real. Políticament ens passen la mà per la cara. Qui n’hagi de prendre nota per aquests verals, si us plau, que ho faci!
