Les modes estableixen els cà-nons de l’estètica i allò que en una determinada època constituïa un ideal de bellesa en una altra és el contrari. Pel que fa a la complexió física, podem considerar des dels estilitzats cossos del Greco fins als cel·lulítics de Rubens. Durant èpoques l’obesitat era tinguda com a expressió d’opulència i salut. El romanticisme exalça estar prim i els rostres de mirada lànguida que eren moltes vegades un signe clar d’un procés tuberculós que, segons sembla, tenia el seu misteri.
Estar prim obsessiona moltes persones, és un look que convé perquè t’etiquetin entre els dinàmics, actius, etc. L’agressivitat, la iniciativa, la lluita de la vida és quixotesca; la passivitat, el bon vivant és "sanchopanzesca". Entre un extrem i un altre es considera millor el primer biotipus i aquí comença el calvari. Cada quilo de menys representa una lluita enorme. El descens dels quilos de greix és molt laboriós. La pèrdua d’aigua és fàcil, són els dos o tres primers quilos de pes. La força de voluntat i la consegüent obsessió psicològica creen una espècie d’angoixa vital. És un repte amb un mateix, qui acostuma a explicar als altres el seu esforç perquè puguin ser jutges i crítics de les actituds victorioses que es pressuposen a l’abast de la mà. Aquests testimonis fan una pressió moral que jutjaran el fracàs de no aprimar-se.
Les dietes són absolutament inversemblants. Totes tenen els seus adeptes i de totes elles es pot parlar d’èxit en terceres persones. Van des de la desmesurada ingesta de líquids, dos o més litres d’aigua, fins a devorar quilos de fruita (rica en sucres). Pobres ronyons i pobres pàncrees i la seva insulina. Els espera un llarg martiri si ho fan rigorosament.
És evident que el secret d’aprimar-se consisteix a canviar aquelles condicions que faciliten un determinat metabolisme de greixos, proteïnes i sucres, però això no s’ha de fer sota l’absurd joc de l’angoixa perquè el cos -encara que se’l maltracti molt- aguanta impertèrrit fins que es rebel·la i apareixen les xacres. Sigui com sigui, també, aprimar-se per força estableix una sensació d’angoixa que entristeix la vida i es perd el gust per ser aquella persona tributària d’un físic que ja fa massa anys que és en l’organisme i es llancen apassionadament a la recerca d’un altre cos. D’aquesta manera, sentir-se transformats i ser més conqueridors i triomfadors.
La desmesura en l’obsessió per aprimar-se arriba al paroxisme quan la química dels productes que aprimen o la cirurgia intervenen a arrencar magnífics davantals de greix a costa d’una extraordinària hipoteca del propi ésser en mans de la química o la cirurgia.
No parlem de l’obesitat mòrbida que en molts casos requereix cirurgia i els resultats de la qual poden ajudar a pal·liar efectes nocius i de risc evident de vida. Algunes persones necessiten tot això i molt més, però si es porta una adequada alimentació i control mèdic i quirúrgic es troba en el camp del que és possible i a vegades amb efectes òptims per a l’interessat.
La dieta agressiva per aprimar-se ha de mantenir un ritme sensatament definit pel metge i buscant en primer lloc la salut orgànica i psíquica i després, potser, l’estètica. Al cap i a la fi, si l’estètica és canviant, tenim com a segura i vàlida la que portem al damunt des de fa temps i, per a alguns, una pila d’anys, i aquests anys també embelleixen l’ésser.
Avui es parla molt del procés de la ment en el procés d’aprimar-se. Potser s’hauria de potenciar la racionalització de la digestió dels aliments: quins, en quins moments, com haurien de ser digerits i, per damunt de tot, donant temps al cervell perquè reguli la gana.
* L’autor és de l’Àmbit Maria Corral d’Investigació i Difusió
