Porto molts dies fent conferències i fent tallers per a empreses a diferents llocs d’Espanya. He estat a Canàries, a Madrid, a València, a Galícia, al País Basc, a la Rioja i a Menorca. Molta feina i algunes perles gastronòmiques que ajuden a viure. I de música de fons, és clar, hi ha l’actualitat. Tot i que intento no capbussar-me en la menudalla de la política, hi ha coses que no pots passar per alt. Em vaig sentir representadíssim per l’article que Antoni Puigverd va fer a La Vanguardia després de conèixer el que la fiscalia demanava per als presos del procés. Militar en la moderació no implica perdre la capacitat d’indignar-se. També en algunes de les coses que ha escrit Santi Vila ( a qui demanen anys de presó i a qui els independentistes consideren poc menys que un traïdor) o Francesc Marc Álvaro i, és clar, Lluís Foix. Algú tan poc sospitós de ser procliu al sobiranisme com el professor Josep Lluís Martí, de la UPF, o com Joan Tapia, l’exdirector de La Vanguardia, han escrit que l’acusació de rebel·lió i la de sedició no se sostenen de cap de les maneres.
La sentència del Tribunal d’Estrasburg en el sentit que Arnaldo Otegi no va tenir un judici just ha arribat en un moment oportú. Però sembla que no s’hagin alterat gens els alts representants del poder judicial. Com si no anés amb ells. El Tribunal Suprem ha tingut una de les pitjors setmanes de la seva història amb l’episodi de les hipoteques. El descrèdit per inconsistència és molt preocupant. No participo gens d’aquesta gatzara que critica el poder judicial a l’engròs. La justícia és un pilar de la democràcia i de l’Estat de dret, és a dir de la protecció dels ciutadans i de les seves llibertats, i no puc entendre com el tema es pot tractar amb tanta frivolitat. Sens dubte que els motius del descrèdit vénen del propi poder judicial, però en aquest tema caldria prendre consciència del que passa als països on el poder judicial no és fiable, àgil ni just. El deteriorament de la justícia per l’actuació de les seves cúpules és preocupant. Tanmateix la capacitat autocrítica del poder judicial és pràcticament inexistent.
La consistència del Tribunal Constitucional, del Tribunal Suprem i de l’Audiència Nacional és crònica i deia Jim Collins que la mediocritat té la causa en la inconsistència crònica. No pot ser. Conec grans juristes que tinc la sensació que ho farien millor. Tècnicament millor i que no es deixarien empantanegar tant per la política.
He seguit durant la setmana amb molt d’interès la comparança feta al programa de Francino de la Cadena Ser entre la reacció de la monarquia després del 23-F i la reacció de la monarquia després del Primer d’Octubre de 2017. En el cas del 23-F, la monarquia va demanar seny, prudència i res que s’assemblés a una venjança. En el cas del Primer d’Octubre la monarquia va actuar diferent. Tejero es va presentar després del 23-F a unes eleccions i va treure 48.000 vots a tot Espanya. La gent que hi ha darrera del procés, inclosos els que són a la presó, treuen més de dos milions de vots. Potser caldria demanar un tarannà similar – de prudència i contenció, encara que els dos fenòmens no tenen res a veure, en un cas hi hagut colpisme indiscutible i en l’altre hi ha hagut desobediència i poca cosa més. M’ha semblat una reflexió oportuna aquesta que Antoni Martínez (Todo por la Radio) ha fet i que vaig conèixer gràcies al meu company de caminades. Fent voltes per Espanya he trobat opinions de tot, algunes agressives contra el procés català, d’altres comprensives amb la indignació pel procés judicial i d’altres indiferents. Em va sorprendre una entrevista al vell rocker Miguel Ríos a TVE pronunciant-se molt clarament contra l’empresonament dels polítics del procés. A Espanya hi ha veus de tot, però les estridents tenen més altaveu. A Catalunya passa el mateix, els estridents tenen més quota de micròfon i de pantalla.
L’altre episodi que m’ha agafat lluny és aquesta detenció d’una persona que viu a Terrassa i que orquestrava assassinar el president del Govern d’Espanya. És curiós que algú que es plantegi un acte violent així sigui dels que creuen molt en Espanya. Ens sorprèn que gent que tenim vivint entre nosaltres tinguin al cap aquest tipus de barbaritats.
La sensació que hi ha és que tenim una gent a la política que no hagués estat capaç de fer la Transició. La molt criticada Transició ha donat la major etapa de creixement i de tranquil·litat a un país que maldava pe sortir d’un túnel molt llarg. No hi ha empatia, no hi ha cordura, no hi ha respecte entre les persones i amb aquests perfils és molt fàcil extremar les coses, molt fàcil convèncer els convençuts, però no es construeix cap sortida digna. Sofisticar els carrerons sense sortida no és cap sortida.
Ha estat una quinzena moguda. A nivell personal, molt moguda, però vista la intensitat de la política catalana i espanyola la sensació és que el país s’ha mogut més que no pas jo. Ah, i em descuidava, marxa Cospedal i torna Ballart. Empat tècnic.
