Els éssers humans no som llops solitaris, sinó, com afirmà Aristòtil, animals polítics, és a dir, socials. La qual cosa significa que, essent com som lliures, cal construir el medi adequat per tal de poder viure plegats, això és, l’organització política materialitzada mitjançant els diferents règims polítics: aristocràcia, oligarquia, tirania, teocràcia, dictadura, plutocràcia, democràcia, etcètera. Són tots ells iguals? Valen el mateix? Són tots bons? La història i l’experiència demostren que només amb un règim polític es pot superar la llei de la selva -llei del més fort-, ensorrar el mur de l’esclavitud, respirar l’aire de la llibertat, sentir la flaire de la justícia i assaborir el gust de no estar sols en el difícil viatge de la vida. Aquest règim és la democràcia, el govern del poble, pel poble i per al poble. El seu origen es troba a l’antiga Grècia. Després d’una duradora desaparició la democràcia revifà al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX. I al segle XX, amb el fracàs de les dictadures feixistes i comunistes, es consolidà la idea que la democràcia era el millor sistema polític per als ciutadans. En efecte, hom pot assentir aquesta idea si para atenció a molts dels seus elements constituents: el poder es fonamenta en la voluntat popular, el poder té límits -els drets dels ciutadans-, hi ha divisió de poders -legislatiu, executiu i judicial-, igualtat davant de la llei, pluralisme, drets individuals, llibertat per decidir, diàleg en comptes de monòleg, unió en comptes de desunió, debat i no imposició, recerca del bé comú i no del privat, llibertat d’expressió i no el seu control, ús de la paraula per convèncer i no per vèncer, liderar en lloc de manar…
Si la democràcia és la cosa més preuada, si és un tresor, l’hauríem de cuidar, guardar, conservar, tenir cura que no pateixi danys ni perjudicis; altrament, la podríem perdre. I perdre-la tindria greus conseqüències individuals i col·lectives, ja que perdríem tot el que ella implica. Malauradament, la democràcia està en perill. I el perill principal està en els seus protagonistes: els polítics i els ciutadans votants. (1) Deia Huntington a "La tercera onada" que l’essència de la democràcia són les eleccions. Ara bé, afegeix que si els governs que surten de les eleccions són ineficaços, corruptes i sense preocupar-se pel bé comú els podrem titllar d’indesitjables, però mai de no democràtics. Per què? Perquè els han elegit els ciutadans-votants. 2) És freqüent trobar en els mitjans de comunicació l’expressió "democràcies il·liberals". Sembla un oxímoron, és a dir, una contradicció en els termes, ja que el substantiu "democràcia" -defensora de les llibertats- és qualificat amb l’adjectiu "il·liberal" -sense llibertats. I així ens trobem amb uns governs a Europa i altres parts del món, escollits democràticament, que usen el poder sense el fre dels límits constitucionals, treuen llibertats i conculquen drets dels ciutadans. Aquests sistemes són anomenats per certs polítics i periodistes com a democràcies il·liberals. De veritat podem reduir la democràcia només a eleccions lliures, al simple fet de poder votar? (3) S’afirma que la democràcia és avui la forma de govern més estesa. Tanmateix, al si de la majoria d’aquestes democràcies s’han instal·lat l’ànsia de poder, la cobdícia, la corrupció, interessos privats, demagogs, homes "alfa" -els forts-, el mercat, grans financers, el racisme, "salvapàtries"… Tot això fa que molts governs de les democràcies existents, que han estat escollits mitjançant el vot, les anul·lin pràcticament i les transformin en oligarquies, plutocràcies o dictadures "febles". Hom té la sospita ben fundada que la democràcia s’ha tornat una forma de govern on ho decideixen tot sempre els mateixos, on els representants escollits pels votants, molts d’ells corruptes, són titelles al servei de minories privilegiades -oligarquia. L’ideal de la democràcia és bo. Ara bé, penso jo que qui la fa bona o dolenta no són tant els polítics com els ciutadans/votants. La democràcia és el que la societat és.
Els ciutadans/votants hem de dir "no" a les democràcies "febles", a les democràcies il·liberals -el feixisme comença a treure el cap- i cuidar de la democràcia sense adjectius que està en perill.
L’autor és filòsof