Començo amb aquesta citació del bisbe català Pere Casaldàliga i Pla, nascut a Balsareny el 16 de febrer de 1928 per a glòria de Catalunya, de l’Església i dels més pobres del món i en concret del Brasil, on ell és un més de la comunitat, des d’ara fa just 50 anys. És a dir que ara n’ha fet 90.
He tingut l’oportunitat de parlar, veure, viure i compartir amb persones que han viscut a prop d’ell. No n’he trobat ni una que no s’hagi sentit tocada per la seva senzillesa i compromís amb l’Evangeli de Jesús i amb el món. Tot un referent que fa realitat l’estimar els altres malgrat la repressió política i eclesial que ha patit durant molts anys. Just això és el que el fa creïble i enganxa els qui el coneixen encara que només hagin passat unes hores, o uns dies, amb ell.
Com deia tots tornen corpresos, cap indiferent; conviure prop seu esdevé com una mena d’exercicis espirituals moderns, talment una sacsejada a l’ànima. El cap rutlla a cent per hora davant tantes preguntes que hom es fa, des d’aquest món veient el compromís d’en Pere. Fins i tot els qui només n’han sentit a parlar. No puc deixar de pensar en la reacció dels testimonis directes als quals el 2016 vaig demanar de participar en un cicle d’activitats ben diverses que la Fundació Torre del Palau va organitzar al Centre Cultural Terrassa a l’entorn del bisbe Pere. Alguns d’aquests testimonis, prou coneguts, van ser: Eduard Fernández, Kai Puig, Mònica López, Francesc Escribano, Joan Guerrero, Mònica Terribas, Joan Soler Felip, Clara Segura i Antoni Traveria, tots tocats per en Pere. Quan els trucava ningú es va resistir a venir: “Per aquest senyor, el que calgui”. Sentien un enyor que es palpava en tots ells recordant dies que van ser allà rodant la pel·lícula. Recordo que la Terribas tenia un desig de poder-hi tornar; “llàstima que no puc, però ho necessito”, em deia. Anar a Säo Félix do Araguaia al Mato Grosso al costat del Pere esdevenia remei per al mal de cada dia, la seva presència interrogava i feia que es deixessin enrere les nimietats, o potser no tant, quotidianes. Els esmentats, molts agnòstics, se’ls van remoure el cor i l’ànima i van albirar un món i una Església que podrien ser molt, molt i molt diferents. Llàstima que en aterrar de nou a Barcelona, sempre tant avançada, van retrobar el món amb el diner per déu, ni la mateixa Església amb l’Evangeli per bandera i la creu de Jesús per capçalera es proposen decididament anar més a fons en el missatge evangèlic.
Malgrat tot en Pere no ha perdut mai l’esperança que ha estat fortament provada. Francesc, el bisbe de Roma, tampoc l’ha perdut, el seu testimoni, bàsicament verbal, al costat d’altres bisbes (malauradament massa pocs) que oportunament i inoportuna insisteixen a portar l’Evangeli a la vida de cada dia i donen un nou rostre que fa creïble aquest tresor que, com diu l’Evangeli, “portem en vasos de terrissa”. Que tinguin llarga vida i mantinguin la força i alhora la tossuderia per seguir plantant cara al cor de l’Església de la qual tenen la responsabilitat d’acostar-la al poble amb més coherència.
I vull acabar amb unes idees d’en Pere aplicables a l’avui del nostre país: “La revolució, l’hem de començar dins del cor”. “La causa indígena m’ha fet més català.” “El fet de ser català m’ha tornat més sensible al problema de la llengua i la identitat dels indis…” “En amor, en fe i en revolució no és possible la neutralitat.” “L’expressió no violència no ha de ser sinònima de passivitat.” Que cadascú en tregui les seves conclusions.
Jo m’apunto a la recuperació de la llibertat i de la justícia amb el perill de ser acusat de tumultuós, rebel i sediciós, i em refereixo al món i a l’Església.
Nota: Us recomano el poemari “Jo vaig néixer a Cal Lleter”, que conté 17 poemes d’en Pere+CD+DVD. El trobareu a les principals llibreries. Tot una mostra del seu pensament i del poeta.
