Aquest proper dilluns, és previst atorgar-li la Medalla d’Honor de la Ciutat a na Conxa Puig i Bacardit. Me n’alegro moltíssim. S’ho més que mereix. Fa més de quaranta anys que viu entre nosaltres i la considero una egarenca més. Remarco el seu origen manresà. Sobretot pel fet que la ciutat que la va veure néixer es coneix com el “cor de Catalunya”. Jo afegeixo que, d’alguna manera, ella forma una part molt important del “cor de Terrassa”. Abans de cloure l’escrit, intentaré argumentar i refermar, de manera adient, aquesta afirmació.
Hi ha poca gent, entre nosaltres, que no conegui la tasca fantàstica d’una entitat com Oncolliga. Són moltes les famílies que han patit algun procés relacionat amb el càncer. Una patologia que hi ha qui s’entesta a esmentar amb la frase que diu “una mala peça al teler”. Justament, vet-ho ací, en una vila que fou un motor de la indústria tèxtil al nostre país. En canvi, la Conxa en parla amb total naturalitat. És assistenta social, de fa més de cinquanta anys. Traspua empatia, somriure, compromís, vàlua, generositat, bonhomia, empenta, voluntariat, humanitat, senzillesa i entrega. La seva tasca sempre té un plus afegit, pensant en clau de proïsme. Resta enaltida per la vessant profunda del servei a l’altre. Sobretot perquè té la nota d’un deu (10, sempre discret). Ella mateixa sent la pau íntima de la consciència quan es projecta socialment. És gairebé com un àngel. Només cal llambregar sobre la seva vida per certificar el que apuntava al primer paràgraf. Té un cor immens. Recordo per exemple que, molt encertadament, Caixa Terrassa li confià (l’any 1980) la gestió del CRL (Centre de Rehabilitació de Laringectomitzats). Que preguntin a tots aquells que han tingut ocasió de conèixer-la si m’excedeixo en lloances. Potser tal vegada, fins i tot, em quedo curt. Així doncs, aplaudeixo fermament la decisió i acord del nostre Consistori. Lliurar-li la medalla de Terrassa ve a ésser com una mena de cirereta del pastís. Un vist-i-plau massiu de tots els ciutadans de la vila envers una persona com ben poques. Sempre he reiterat que els homenatges cal fer-los en vida. Ara, té 77 anys. El seu encís es basteix i recolza sobre un munt de valors. Abans n’he esmentat uns quants. Permeteu-me que els remati bo i dient que ens fa falta molta gent com ella.
Fa país, fraternitat, solidaritat i vida.
