La culpa, ningú no la vol. Per què serà? Em proposo treure’n l’entrellat, tot analitzant el sarau de trànsit derivat de la forta nevada, la setmana passada. És així que em remunto a l’11 de gener de 2009. Avui, justament, fa nou anys. Des de l’oposició, en Mariano Rajoy repartia estopa -a tort i a dret- contra la Magdalena Álvarez, llavors ministra de Foment. Fins al punt d’exigir-ne la seva dimissió. Aquesta senyora passà a millor vida -políticament i metafòrica- amb una expressió plena de gràcia andalusa. La patentà al moment que li plovien crítiques pel xou de l’AVE: "Antes partía que doblá".
L’orgull de la classe política del nostre país frega el cinisme. És un mal que s’encomana fàcilment. No poden admetre que són humans. Davant la més mínima errada o inacció, fan mans i mànigues per carregar el mort a qui sigui. Dit d’altra forma, sacsejar-se la pols. Es posen davant del mirall i es veuen guapos. Posat a trobar exemples que ho certifiquin, sense anar més lluny recordo el menyspreu amb el treball de camp dels periodistes que trobaren casos flagrants de corrupció (Gürtel, Millet, Púnica, Lezo, Malaya, Banca Catalana, Acuamed, Mercuri i un llarg etcètera). És del tot inacceptable. Em volen fer "creure que un ase vola"? És el que els castellans traduirien com "comulgar con ruedas de molino".
Tornant al Rajoy i el govern del seu PP, al·lucino amb la visió que palesa ara, dalt de la trona, en una situació similar. Davant de qualsevol contingència, es fa necessari cercar culpables i adjudicar responsabilitats. La solució o justificació mai no poden passar tibant d’excuses de mal pagador. Una manera com una altra de fer-se l’orni. Gairebé com seleccionar el títol d’una vella cançó ("La culpa fue del cha-cha-chá"/ any 1989 – Gabinete Caligari). O tal vegada recórrer al recurs fugisser que "la culpa és del pregoner". Quina barra! La humilitat ens ha d’ajudar a assumir les equivocacions. Abans, cal reflexionar on no s’ha donat la talla. Després, fer un propòsit de canvi.
Una altra notícia d’aquests dies ha estat la publicació del llibre "Foc i fúria", del periodista Michael Wolff. Carrega contra les excentricitats d’en Donald Trump. Alguns l’acusen d’oportunista… Però fou premiat (anys 2002 i 2004) amb el premi National Magazine Awards (conegut com el Pulitzer de les revistes). En parlaré un altre dia.
