Avui, faig meva la lletra d’una cançó que em ve com a anell al dit. És del compositor Marc Parrot. Espero que no s’enfadi per plagiar-lo: "Estimats Reis d’Orient, m’he portat malament / un any més he tornat a fallar / no he pogut evitar ser sincer / He tret zero en actitud i he suspès per vocació / m’he deixat guiar pel cor…/ Porteu-me carbó … que no he estat bo".
La cavalcada dels Reis ha il·luminat les nostres vides una estona. És un bon moment per fer gairebé un exercici mental, de meditació profunda i sentida. Jo els demanaria regals intangibles. D’aquells que no es poden comprar. Com ara un sac ple de temps per tal de compartir-lo amb aquells que viuen en solitud… Un pou de salut per regalar-lo entre els qui pateixen… Un cabàs de petons i abraçades per donar-los a tots els qui no se senten estimats… Un grapat de somriures per repartir entre la gent embolcallada per la tristor o la desil·lusió… Unes llavors de pau per conrear-les arreu i escampar-les a tort i a dret.
Recordo un professor navarrès de la meva infantesa. M’inculcava no pregar mai per mi. Em deia que, si un ho fa pels altres, tard o d’hora rep tot el necessari, amb escreix. Malgrat tot -autoconcedint-me una excepció- en aquest cas demanaria un tou de paciència. D’aquella que, com més se’n gasta, més se’n té… Em fa molta falta.
Fa poc més d’una setmana, vaig poder llegir la carta d’un nen de 4 anys. El seu avi (un bon amic meu) me la va passar per WhatsApp. Em vaig petar de riure. Santa innocència! En petit comitè, li vaig referir que gairebé hauria d’hipotecar el pis per fer front a tot el llistat de pretensions del vailet. El nen estava del tot convençut que el que sol·licitava il·lusionadament als seus amics Melcior, Gaspar i Baltasar és del tot possible. Finalment, tanmateix, li pertocarà conformar-se només amb una bona bicicleta. De ben segur que saltarà de goig i ja visualitzo l’expressivitat dels seus ulls saltarins. Dit tot això, tan sols em resta desitjar una bona Epifania a tothom. No sé pas si eren reis. Tampoc si n’hi anaven tres. L’important és que anaren a Betlem i escenifiquen el desig d’un món millor. Més com cal. Oi que sí? Tampoc no demano tant…
