Per televisió, tots hem vist imatges del ral·li Dakar. Comença demà passat. Ho veig com el súmmum de la irracionalitat. Ja ho deia n’Albert Einstein, fa més d’un segle, lapidàriament: "Només estic segur d’una cosa: la infinitat de l’estupidesa humana". En boca del pare de la teoria de la relativitat, té un sentit inqüestionable. Cada any, el nombre de víctimes va in crescendo. Sobre un total de trenta-vuit edicions, seixanta-quatre persones. El despropòsit, però, no es detura.
El famós Thierry Sabine, que en fou el creador, el 1978, va morir al desert, vuit anys més tard (amb quatre persones més, en un malaurat accident d’helicòpter). Era hora de cloure el xou. Però no! Visca el despropòsit! Prima el màrqueting dels voltors econòmics. Sense amagar la lluita pels índexs d’audiència de les TV. La pela és la pela.
És un còctel d’aventura, risc, bogeria i inconsciència. Sense cap ni peus. Se me’n fot si em diuen que no faig país. Encara que em parlin dels èxits d’en Nani Roma, Marc Coma o Laia Sanz. Baixant banderes a mig pal o amb un minut de silenci, mataran el tema en l’acte hipòcrita de lliurar premis. Passar full i prou! Què ha de passar per tal que es qüestioni la vigència del model?
I recordo les esgarrifoses imatges dels accidents d’Ayrton Senna (maig-1994, a Imola), Shoya Tomizawa (desembre-2010 / San Marino) i Marco Simoncelli (octubre- 2011 / Malàisia), als mundials de cotxes i motos. Mentrestant, la maquinària de diners generats corre més que no la dels propis pilots. D’això, se’n diu esport? Hi veig els circs romans.
Tot s’orienta a no plantejar-se desmuntar la paradeta. Ací, la complicitat de TV3 és vergonyant/patètica. Em replantejo si és, de debò, " la nostra".
Hi afegeixo parafernàlia i pompa. El pas del raid per regions ultradeprimides -d’Àfrica o Amèrica del Sud- cerca fer ostentació repel·lent de recursos. Passa de cent milions d’euros. Ja n’hi ha prou.
